Ciències De La Terra

SISTEMA LITORAL

Les zones litorals són àrees de contacte entre la superfície continental i el mar.

El sistema litoral comprèn les ribes i les zones properes marines, i a més, l’espai que s’estén entre els nivells de plenamar i baixamar, anomenat zona intermareal. És un sistema que ve determinat per l’extensió, la biologia costera i les característiques físiques referents al moviment marí.

EXTENSIÓ

L’extensió fa referència a zones litorals que no es mantenen de forma fixa sinó que s’estenen de forma variable depenent de dos factors:

L’amplitud de les marees -on s’obté una relació directa- i el tipus de costa, que sol anar relacionat amb dues variants de morfologies costeres: les platges i els penya-segats, on les platges adquireixen més extensió que els últims.

Les costes poden classificar-se segons el material o segons l’altura de l’aigua.

Depenent del material trobem costes d’acumulació i d’erosió.

Les costes d’acumulació venen donades per l’arrossegament fluvial del material. Aquestes costes presenten gran quantitat de sediments portats per una avinguda forta de l’aigua, donant lloc a una abundància de formacions de deltes, esculls o altres estructures.

Les costes d’erosió venen donades per la degradació o la transformació de relleu i, pel transport de material mitjançant l’aigua marina.

Les costes d’acumulació solen ser planes i rectes a diferència de les costes d’erosió, que normalment són altes o baixes però rocoses. Són sorrenques i formen platges amb penya-segats, fiords –vall sotmesa a una forta erosió glacial que posteriorment ha estat envaïda pel mar, que n’ocupa el fons– o altres estructures.

Depenent de l’altura de l’aigua ens referim a costes d’emersió o costes d’enfonsament.

Les costes d’enfonsament van vinculades a desembocadures fluvials inundades com són els estuaris, solen ser costes més o menys abruptes.

Les costes d’emersió són formades per dipòsits de sediments que es troben per sobre del nivell actual de les aigües formant plataformes d’abrasió. Les d’enfonsament tenen el seu origen amb l’ensorrament de plaques tectòniques o amb l’ascens del nivell del mar.

Al segon cas pot es pot deure al descens del nivell del mar o bé a l’ascens de plaques tectòniques.

L’ascens o l’ensorrament de plaques ve donat pel fenomen de la isostàsia.

Les costes poden patir riscos i una evolució.

Una línea de costa, que delimita el mar i la terra ferma, pateix contínues modificacions independentment del seu aspecte inicial.

Al principi, la majoria de les línees de costa són irregulars, tot i que el grau de irregularitat i el seu motiu poden variar considerablement.

Al llarg d’una línea de costa caracteritzada per diversitat de materials, les onades amb moviments violents poden augmentar en un principi la seva irregularitat, ja que aquestes onades podran erosionar amb més facilitat les roques dèbils que les fortes.

Malgrat això, la línea de costa gairebé sempre esdevé més estable, l’erosió i la sedimentació marina acabarà per produir una costa més recta i regular.

A mesura que les onades erosionen les entrants del mar (parts on el mar entra cap a la costa) formant penya-segats, el sediments es transporten al llarg de la costa. Una part del material és dipositat a l’entrada del mar que es veu envoltada de terra (badia) i una altra part forma fletxes. Al mateix temps, els rius omplen aquesta entrada de més sediments.

Per últim, en resulta una costa generalment recta i suau.

Els riscos costers fonamentalment venen donats per l’ocupació en zones litorals i la explotació turística, és a dir, són riscos induïts.

La destrucció de les platges, el retrocés de penya-segats i la influència de la tempestat sobre ambdós són els tres riscos més importants de la zona litoral.

Per protegir la costa de l’acció erosiva solen prendre’s mesures estructurals que no sempre són les adequades.

La problemàtica més gran que això suposa és el desconeixement profund de la dinàmica litoral, ja que és un sistema que es comporta amb interaccions complexes, de forma que moltes vegades les mesures preses provoquen canvis que donen lloc a resultats inesperats.

L’erosió deguda a les onades ocasiona l’ensorrament de construccions situades sobre penya-segats i grans desperfectes de les platges durant les tempestats.

Els sistemes contra aquests riscos són la construcció d’esculleres, espigons o trencaonades i, d’altra banda, l’alimentació de les platges.

Les esculleres s’estenen per l’oceà al les parts d’entrada d’aigua de rius i ports. L’escullera atura el corrent de deriva i provoca la sedimentació, fent que als següents trams l’erosió de la platja sigui més gran, ja que el corrent de deriva porta menys sediments i l’aigua té més energia per erosionar, ja que no la inverteix transportant-los.

Al mateix temps, l’activitat de les onades extrau sorra de l’altre costat, fet que farà que a la llarga allà deixi d’haver-hi platja.

Per mantenir o eixamplar les platges que estan perdent sorra de vegades es construeixen espigons, que són barreres construïdes en perpendicular a la platja per atrapar la sorra que es mou en paral·lel a la costa. El resultat és una platja irregular, però més ampla.

Aquestes estructures realitzen el seu treball amb tanta eficàcia que la corrent litoral a l’altre costat dels espigons no presenta sorra.

Actualment, s’ha demostrat que els espigons no són la millor solució per mantenir l’erosió de les platges.

Els trencaonades es construeixen en paral·lel a la línea de costa. L’objectiu d’aquesta construcció és protegir els vaixells de la força de les grans onades generant una zona d’aigua tranquil·la a prop de la costa. En canvi, la reducció de l’activitat de les onades pot permetre l’acumulació de sorra. Si això passa, la part més protegida d’un port s’omple de sorra mentre que la platja s’erosiona corrent avall i pateix un retrocés.

L’alimentació de les platges

...