Immunifluorescencia.

! En 1942 Coons, Creech, Jones i Berliner van utilitzar per primer cop anticossos units a una substància fluorescent per detectar antígens bacterians en teixits humans. Aquesta nova tècnica es va batejar com a "immunofluorescència" i consistia en la utilització d'un dels principis bàsics de la immunologia com és la especificitat de la reacció "antígen-anticòs". La capacitat que tenen els anticossos per reconèixer antígens específics els converteix en una eina molt fiable per detectar específicament proteïnes i diferents compostos biològics tant en extractes com en talls histològics.

INTRODUCCIÓ

!

! La immunofluorescencia, és una tècnica de inmunomarcació que aprofita la capacitat que tenen els anticossos per unir-se amb alta especificitat a una determinada molècula fluorescent. L'anticòs marcat es fa reaccionar contra un preparat biològic (es realitza una acobli a una anticós d’un fluorur o un enzim que catalitza una reacció per la qual s’emet fluorescència) i després s'exposa la mostra tractada a una font de llum d'ona curta (ultraviolada o blava) seleccionada per mitjà d'un monocromador. Aquesta llum d'ona curta genera un fenomen de fluorescència en la molècula marcadora que al seu torn emet llum a una longitud d'ona mes llarga (verda, groc o taronja). Aquesta llum emesa pot ser quantificada amb facilitat per fotometria o en el cas de tractar-se de preparats histològics, pot ser observada per mitjà d'un microscopi de fluorescència.

!

! En el cas de la utilització de la imnmunofluorescència com a mètode de tinció per microscopía òptica, el fluorescent revela la localització a nivell cel·lular o subcel·lular de la molècula diana.

!

! La immunofluorescència, com a tècnica de tinció, pot ser utilitzada en corts de teixits, línies cel·lulars conreades, cèl·lules individuals i secrecions que continguin cèl·lules en suspensió (per exemple esput) amb la finalitat d'analitzar la presència i distribució de proteïnes, glúcids i molècules petites tant d'origen biològic com no.

FLUORURS

! Un fluorocromo és un component d'una molècula que fa que aquesta sigui fluorescent. És un grup funcional de la molècula que absorbirà energia d'una longitud d'ona específica i la tornarà a emetre en una altra determinada de major longitud d'ona (és a dir, amb menor energia). La quantitat d'energia emesa i la seva longitud d'ona depenen tant del propi fluorocrom com del seu ambient químic.

1

! Generalment són compostos heterocíclics o hidrocarburs poliaromàtics: mol·lècules rígides. Cada fluorocrom té un espectre d’emissió i excitació característics; si s’utilitzen dos amb el mateix espectre d’excitació però diferent espectre d’emissió, es poden mesurar dues característiques al mateix temps.

! L’isotiocianato de fluoresceïna, un derivat reactiu de la fluoresceïna ha estat un dels fluorócroms que més habitualment s'han unit químicament a altres molècules no fluorescents per generar noves molècules fluorescents per les més diverses aplicacions. Altres fluorocroms que han estat comuns al llarg de la història són els derivats de la rodamina, cumarina i cianina. La nova generació de fluorocroms com l’Alexa Fluor o els DyLight Fluor són generalment més fotoestables, brillants i menys sensibles al pH que uns altres colorants estàndard d'excitació i emissió comparable.

! ! Fluoresceína!! ! ! ! ! Cumarina

! ! ! Rodamina 6g

2

! ! ! Rodamina B

Alguns fluorurs i els seus conseqüents espectres d’excitació i emissió.

Fluorur

Excitació (nm)

Emissió (nm)

Fluoresceína

500

520

Indo - 1

350

405/480

CFP

433/455

475/501

...