EPICUREISME

EPICUREISME

INTRODUCCIÓ

La Grècia hel•lenística, que comprèn des de la mort d’Alexandre El Gran (323 a.C.) fins a la invasió romana de l’imperi macedoni (148 a.C.), va ser un període de crisi econòmica, cultural i política per la civilització: l’empobriment i els problemes socials progressius van donar lloc a un època plena d’histèria. La filosofia va estar influïda per aquests fets i ara, la seguretat personal i la felicitat individual van esdevenir les aspiracions màximes en un moment d’inestabilitat, que afectava els camps esmentats. Així van sorgir diferents ideologies filosòfiques, de les quals nosaltres tractarem l’epicureisme.

BIOGRAFIA

Per començar, el corrent rep el nom del seu fundador: Epicur de Samos (341 a.C.- 270 a.C.). Epicur va ser un filòsof grec que, com ho indica el seu nom, va néixer i créixer a la illa de Samos. Ara bé, pertanyia al si d’una família atenesa instal•lada a la mateixa i, per herència dels seus pares, era ciutadà atenès. La seva figura paterna, dedicada al magisteri, el va educar entre filòsofs. Després d’haver fet el servei militar a Atenes, l’any 324 a.C. es va retrobar amb el seu Pare: a partir d’aquell moment va començar a ensenyar filosofia a Colofón, també a Mitilene i posteriorment fundà una escola a Lampasco, situada a l’actual Turquia. Però la fundació més important per part del filòsof va ser l’escola anomenada El Jardí l’any 306 a.C. a Atenes, on va romandre fins a la seva mort. El Jardí era característic pel cultiu de l’amistat i perquè permetia la participació de les dones, fet que no succeïa en altres escoles com L’Acadèmia de Plató o el Liceu d’ Aristòtil. Allà va difondre la seva doctrina, basada en la recerca del plaer, que no podia esta separat de la prudència i la qual desenvoluparem al seu pensament.

La major part de la seva obra es coneguda gràcies a l’obra De rerum natura del poeta llatí Lucreci. Tot i així, després de la seva mort es van conservar 300 manuscrits, que inclouen 37 tractats de temes diversos com l’amor, la justícia, l’astronomia, etc.

PENSAMENT

L’epicureisme es concebia com una orientació pràctica per a la vida, de manera que els seguidors del moviment epicuri ho feien, no per adquirir cultura ni coneixements, sinó per arribar a la felicitat en la vida, apartant-se de la por.

Arran d’aquesta explicació exposem l’hedonisme epicuri. La doctrina hedonista d’aquest autor constitueix el plaer o goig suprem (ataràxia) com la fita més important de la vida a fi d’arribar a la felicitat . Ara bé, aquests plaers que donen felicitat han de ser naturals, moderats i gaudits amb serenitat. Per això, l’ataràxia es constitueix com el plaer màxim, on predomina la manca d’inquietuds i la serenitat total. La temprança és la virtut racional que ens ajuda a trobar els plaers sense perdre la tranquil•litat i Epicur exposa que aconseguir la moderació depèn de l’alliberació dels quatre motius que ens causen intranquil•litat:

• La por als Deus: el filòsof no considerava que els Deus intervinguessin sobre el funcionament del món. Admetia la seva existència, però no acceptava que haguessin d’inspirar por davant els homes. Va intentar eliminar els mites i les supersticions i va criticar la religió popular amb per aconseguir que els homes visquessin amb tranquil•litat.

• La por a la mort: doncs, segons l’autor, quan nosaltres som, la mort no és present, i quan hi apareix, nosaltres ja no hi som. És irracional témer a la mort.

• La por a no a trobar el plaer: és una fita impossible de no arribar-hi.

• La por a que el patiment sigui il•limitat: tot te un final.

La doctrina presenta la classificació dels plaers segons l’home, dividit en cos i ànima:

• Els plaers corporals són els que pertorben l’ànima, i, encara que són importants, s’ha de renunciar als mateixos per evitar el dolor corporal. El dolor corporal no havia de ser temut, ja que si era greu, la seva durada seria curta; i si era lleu, es podria suportar durant un període més llarg de temps. Per suplir el dolor físic calia recordar alegries passades, i, en casos extrems, la persona havia de dur a terme el suïcidi.

• Els plaers intel•lectuals o de l’ànima es consideraven superiors als corporals, ja que aquests darrers succeïen al present i els intel•lectuals s’estenien des del passat i es prolongaven fins al futur. També aquests podien sagnar els plaers físics.

Els plaers esmentats són conseqüència de la concessió o el refús dels desitjos, que al seu torn, l’epicureisme subdivideix en tres tipus:

• Els naturals i necessaris: com són menjar, beure, etc; són fàcils de proveir i aporten la felicitat a l’home.

• Els naturals però no necessaris: com el desig sexual; són difícilment controlables i no aporten felicitat a l’home.

• Els no naturals i innecessaris: com la fama o el poder polític; cal rebutjar-los absolutament.

Finalment, Epicur explica el comportament de l’home davants els plaers mitjançant l’intelectual•lisme ètic, capacitat d’escollir amb la raó. Així, l’home que no és intel•ligent viu de forma irracional, constantment envoltat de passions incontrolables, les quals causen dolor. En canvi, l’home que ho és, és capaç de rebutjar allò que pot alterar la seva tranquil•litat i recórrer a l’autocontrol i l’autarquia, factors que el portaran al bé suprem de la ideologia.

...