Esceptisme

Escola escèptica: Esceptisme o Pirronisme

Història

La paraula catalana "escèptic" prové del mot grec "skeptikos" que vol dir "recercar", "indagar", "observar curosament”...

L'escepticisme sorgí davant la varietat i contrarietat d'opinions sobre els mateixos problemes i com a reacció enfront del dogmatisme i va ésser proclamat per Pirró d’Elis (360-270 aC), el qual va passar gran part de la seva llarga existència retirat del món. Sostenia que mai tindriem un fonament racional per preferir actuar d’un mode o altre. No va deixar escrites les seves doctrines, però són conegudes a través de les paraules del seu seguidor, Timó.

El més savi, si volem arribar a la ataraxia (absència de pertorbació o pau anímica), és romandre indiferents a tot, abstenint-nos de fer judicis; els estoics van anomenar a aquesta suspensió de judicis epokhé.

Amb Arcesilau (315-ca. 240), considerat el fundador de l'Acadèmia nova, entra l’escepticisme en l'Acadèmia platònica; va criticar la teoria del coneixement dels estoics, i va excloure de l’escepticisme el raonament moral: malgrat desconèixer on està la veritat, el savi és capaç d’actuar moralment. A partir del s. II a.C., l’escepticisme tendeix a convertir-se en eclecticisme, pensament que envaeix tant l’Acadèmia platònica com les restants escoles hel·lenístiques, si bé en menor mesura. El successor de Arcesilau fou Carnèades i d’aquest Clitòmac, el qual fou el últim cap de l’Acadèmia el qual deixava que l’acadèmia fos escèptica. Tot i així, l’escepticisme no va desaparèixer. Enesidem de Cnossos renova el pirronisme antic i estudia la llista de contraposicions que fonamenten l’escepticisme de la vida (Raonaments pirrónics). Cap al s. II d.C. l’escepticisme es fon amb l’empirisme mèdic. En aquest corrent destaca Sext Empíric , l’autor més important per al coneixement de l’escepticisme antic, que l'entén com l’art d’enfrontar totes les contradiccions de les coses i el pensament; l’escèptic aconsegueix l’ataràxia, o tranquil·litat interior, renunciant a decidir sobre opinions contradictòries. Del renacentisme destaquen Montaigne (1533-1592), Charron (1541-1603) i Francisco Sánchez (1562-1632). Més tard, filósofs moderns com Hume i Nietzsche adopten l'escepticisme com a mètode i com a teoria. També trobem pensadors moderns que adopten l'escepticisme com un camí per a arribar a una postura dogmàtica i alguns són Kant i Descartes.

Característiques principals de l’escepticisme

- No podem saber com són les coses, com a molt, podem conéixer la façana, el que veiem. Així que el més prudent és abstenir-se de jutjar, ja que res és fals ni vertader.

- Un no pot fiar-se del coneixement racional, aj que aquest només es pot conèixer a través del coneixement sensible.

- Si volem saber-ho absolutament tot, viurem intranquils. L’epokhé és el pas previ a la felicitat i l’ataràxia.

- Tot l'extern a l'home és indiferent.

- Atès que s'ha de viure en un món d'aparences, sempre caldrà inclinar-se pel més probable.

L’home de ciència diu: “crec que això es així i així; però no estic segur”. L’home de curiositat intelectual pensa: “No sé com és, però espero saber-ho”. El filòsof escèptic diu: “Ningú sap i ningú podrà saber mai”. Aquest element dogmàtic és el que fa al esceptisme més fràgil. Tot i així, els escèptics neguen sostenir la impossibilitat de conèixer dogmàticament, encara que de mode poc convincent.

Tipus d’escepticisme

- L’extrem o absolut sostindria que no hi ha cap enunciat objectivament vertader per a la ment humana, o la impossibilitat total de justificar afirmacions vertaderes; d’aquest

...