Olaocapatimicola

Com *Kant no va escriure una filosofia política, segons *Arendt la manera de descobrir el que pensava sobre aquest tema és remetre'ns a la "Crítica del Judici", on en discutir la producció d'obres d'art en relació amb el gust que jutja i decideix sobre elles enfronta un problema anàleg. En tots dos casos, l'àmbit públic ho constitueixen els crítics i els espectadors i no els actors; *co-implicats al seu torn amb altres espectadors. L'espectador i l'actor tenen en comú la facultat de jutjar, que ha de fundar-se en el sentit del gust. Però est és un sentit privat, subjectiu, aparentment no comunicable. La solució a aquest problema està en les facultats de la imaginació i el sentit comú. La imaginació, com a capacitat de fer present allò que està absent, permet representar un objecte. Només el que commou i afecta per la representació, és a dir, quan ja no s'està implicat, pot ser jutjat. D'altra banda, en el sentit comú hi ha un aspecte no subjectiu, això s'evidencia en el fet que solament ens interessa el bell quan estem en societat, i perquè ens vam avergonyir quan el nostre gust no concorda amb el dels altres. En definitiva, els judicis de gust sempre prenen en consideració els possibles judicis de gust dels altres; perquè el que jutja és un ésser humà que no pot viure sense la companyia d'uns altres.

El judici comporta dues operacions mentals: la imaginació, per la qual l'objecte dels sentits externs es converteix en objecte dels sentits interns; i la reflexió. La doble operació instaura la condició d'imparcialitat, que crea la situació de veure el tot que confereix sentit als particulars, on radica l'avantatge de l'espectador. D'altra banda, es pot aprovar o desaprovar el fet mateix del gaudi, el criteri per a això és la *comunicabilidad i la seva pauta és el sentit comú. El gust és una espècie de "*sensus *comunis", un sentit addicional que ens capacita per integrar-nos en una comunitat, i com a tal, la manifestació de l'autèntica humanitat de l'home. Les màximes d'aquest sentit són: pensar per un mateix (màxima de la Il·lustració), situar-se amb el pensament en el lloc de l'altre (màxima de la mentalitat àmplia), i la màxima del pensament conseqüent: estar d'acord amb un mateix. *Arendt conclou que aquestes màximes testifiquen el gir del pensament en les qüestions mundanes. Per a la validesa d'un judici de gust, se sol·licita o corteja l'acord dels altres, recorrent al sentit comunitari. A partir de *Kant, almenys una de les nostres facultats mentals, la facultat de jutjar, pressuposa la presència d'uns altres. Actor i espectador no estan inexorablement escindits, perquè la màxima de l'actor i la pauta a partir de la qual jutja l'espectador és la mateixa. També com a conseqüència d'això, el dret d'associació és inalienable a l'home.

En els judicis on només el particular és donat i s'ha de trobar en ell el general, com en el cas dels esdeveniments històrics, apareixen en *Kant com "*tertium *comparationis" la idea d'un pacte originari de la humanitat; la idea de finalitat, o que tot objecte conté en sí el fonament de la seva realitat; i la idea de la validesa exemplar, per la qual és possible veure en un particular la generalitat que no podria determinar-se d'una altra manera. Si ben l'actor, en estar implicat, no veu el significat del tot, el bell així com qualsevol acte, conté en si tots els seus possibles significats. Segons *Arendt, en *Kant apareix la següent contradicció: el progrés infinit és la llei de l'espècie humana, però al mateix temps la dignitat de l'home exigeix que sigui vist en la seva particularitat, sense comparació i amb independència del temps. *Beiner interpreta que el que *Arendt intenta

...