Van Doesbur

PIET MONDRIAN & VAN DOESBURG

Història de l’art i del disseny

Alícia Gómez González 1r Grau - Grup 1

ÍNDEX

INTRODUCCIÓ...........................................................................................................................................................................................................Pàg.2

EL MOVIMENT “DE STIJL”......................................................................................................................................................................................Pàg.5

VAN DOESBURG.......................................................................................................................................................................................................Pàg.11 L’estil de Van Doesburg

PIET MONDRIAN.......................................................................................................................................................................................................Pàg.16 L’estil de Mondrian

PIET MONDRIAN & VAN DOESBURG...............................................................................................................................................................Pàg.20 La qüestió diagonal

BIBLIOGRAFIA - WEBGRAFIA..............................................................................................................................................................................Pàg.25



INTRODUCCIÓ

En aquest segon treball de comparació es parlaà sobre la comparació de dos dels artistes molt representatius de l’historia de l’art, dos dels grans neoplasticistes: Van Doesburg i Piet Mondrian, els quals van compartir tertulies, experiències, però sobretot van compartir art juntament amb altres grans artistes de l’època.

I es que aquests dos artistes van pertanyer al grup holandès de Stijl (L’estil), fundat pel pròpi Van Doeburg i del qual també destaca en l’arqui- tecte Gerrit Rietveld.

“De Stijl” era el títol d’una revista dedicada a les arts plàstiques. Fundada per un petit grup, aquesta revista reuniria a un nombre d’artistes que compartien certes idees i actituds, i vindria a constituir un fòrum on es discutiria el camí que l’art modern anava a seguir. Aquest nou art no pretenia ser reproductiu, il·lustratiu, anecdòtic, tal com ho havia estat fins llavors l’art tradicional. Volia ser comprensible a partir de si mateix, sense referència del món dels objectes ni a la reproducció figurativa. El racionalisme formal de Stijl està basat en un ampli programa artístic. A partir dels elements fonamentals de les arts plàstiques es pretenia configurar un nou món ideal.

De Stijl crea la renovació de l’arquitectura moderna a Holanda, la qual es recolza essencialment en el desenvolupament de la tècnica, la hi- giene, l’economia i que va persistir la possibilitat de construir més lògica, elemental i purament que en altres dies. Així com va ressaltar l’arqui- tecte fundador:

“N’hi ha prou d’imitar estils vells; n’hi ha prou de tipus clàssics que només serveixen per calcar i copiar indefinidament els edificis”. (1)

Però per poder començar ha estudiar aquests dos artistes i despres passar a la comparaació haurem de saber o informar-nos sobre que trac- tava exactament aquest moviment i com va arribar a desenvolupar-se, desprès continuarem amb analitzar cada artista per separat fent un recorregut per la seva vida, el seu estil i l’anàlisi d’alguna obra per així finalitzar amb la comparació entre ells.

1. BALJEU, Joost. Theo van Doesburg. Macmillan Publishing, New York, 1974, 232pp.

EL MOVIMENT “DE STIJL”

“De Stijl”, que en holandès significa estil, va ser una revista dedicada a les arts plàstiques fundada per Piet Mondrian i Theo van Doesburg que

va sorgir en 1917 i va durar fins a 1931. El nom de Stijl també sol aplicar-se-li a l’artista i arquitectes que alguna vegada van contribuir amb ell.

Aquesta revista anava a reunir un nombre d’artistes que compartien certes idees i actituds, que alhora, anaven a constituir en un fòrum on s’anava a discutir el camí que l’art modern anava a seguir i anava a servir, al seu torn, com a òrgan difusor d’aquest nou art. Aquesta revista que promocionava el neoplasticisme, va ser una de les més influents del seu temps ja que tenia la finalitat d’aconseguir un estil vàlid, que substi- tuís l’individual per l’universal. En ella, tots els artistes que col·laboraven i que advocaven per un progrés radical de les arts, van publicar en la revista crítiques, teories i manifestos.

Coberta de De Stijl (juny de 1922), que reprodueix el Proun 1C de Lissitzky de 1919.

El moviment de Stijl era considerant com una variant de l’art abstracte, que era característic de la modernitat. Aquest nou art no pretenia ser reproductiu ni il·lustratiu, tal com l’havia estat l’art tradicional, aquest volia ser comprensible a partir de si mateix, sense referències al món dels objectes ni a la reproducció figurativa.

El seu racionalisme formal estava basat en un ampli programa artístic, que a partir dels elements fonamentals de les arts plàstiques, pretenia configurar un nou món ideal. Per Stijl l’art era un catalitzador que havia d’aconseguir un estat d’harmonia ideal, per això l’ideal de Stijl sempre va estar orientat cap a la realització d’obres en totes les arts.

Els ideals estètics, el llenguatge formal i les intencions dels artistes que conformaven el Stijl, estaven continguts en el tractat fonamental de Mondrian, titulat “la nova manera de concebre la forma en la pintura” (el qual es va publicar en el primer nombre de la revista). En aquest treball Mondrian defineix el nou art no com un nou estil d’escola particular, sinó com una mica de major abast i significació, com la forma d’ex- pressió adequada al món ideal.

L’essència del Stijl pot descriure’s a través de la seva intenció universalista, el nou art era necessàriament abstracte, expressava la bellesa pura, i per això havia d’utilitzar-se exclusivament formes pures. Un dels exemples més il·lustratius s’aprecien en l’obra de Mondrian, on combinava la seva configuració abstracta a través de l’equilibri, utilitzant els colors primaris, l’escala de grises i les línies rectes, les quals formen rectangles que equilibren les apreciacions entre espai i temps, repòs i moviment en les relacions que guarden

...