Antligona

Espriu es basa en un mite grec a l’hora de crear Antígona, el que apareix a la tragèdia clàssica de Sòfocles que porta el mateix nom. De la tragèdia grega agafa algunes influències però també introdueix algunes innovacions.

Pel que fa a la temàtica, moltes de les obres clàssiques partien de mites que, a través d’un personatge excepcional que es convertia en un heroi es transmetien reflexions sobre les limitacions de la condició humana. En aquest sentit, Espriu es manté fidel a la tradició grega ja que parteix d’un mite en el que Antígona, la protagonista, acaba fent un acte heroic amb el que pretén portar la pau al seu poble tot i que, tal i com mostra l’últim discurs del Lúcid Conseller no serà gaire transcendent ja que la ciutat de Tebes s’introduirà en una mena de dictadura. En aquest sentit, es qüestiona el valor del sacrifici d’Antígona.

L’estructura de les tragèdies gregues estava composta per 4 parts: el pròleg, els cants del cor, els episodis i la part final. De tots aquests, Espriu només en conserva un: el pròleg. La resta de l’obra la divideix en les tres estructures tradicionals: plantejament, corresponent a la primera part, nus, la segona part i el desenllaç que es troba a la tercera part.

El cor és una de les característiques principals de la tragèdia clàssica, és tractava d’un intermediari que sovint explicaven el significat dels esdeveniments que tenien lloc a l’obra. En aquest sentit, al final de la primera part de l’obra d’Espriu apareixen quatre veus que corresponen a algú de Tebes que ajuda a aclarir els fets que s’han produït i a explicar coses que passaran.

...