Austeritat

Per què l’austeritat no funciona?

En els últims temps les previsions de creixement han anat a la baixa i les dades d’atur han augmentat. Ens hem enfonsat en l’ajust pressupostari mes gran de la nostra historia. La prima de risc ha tornat a augmentar i els mercats no veuen clar que tinguem capacitat de fer front als deutes.

La gent es pregunta per què no esta funcionant l’austeritat i si els ajustos fiscals son bons o dolents per a l’activitat econòmica i el treball.

Segons la teoria econòmica clàssica, la reducció del dèficit en època de crisis encara fa més gran la recessió. Quan l’activitat està tan aturada, l’únic agent econòmic capaç de mantenir el nivell de demanda es l’estat. Per això Keynes va recomanar a Roosevet (32è president dels Estats Units) llançar l’anomenat new deal als anys trenta, amb l’objectiu que l’estat s’endeutés, augmentés la seva activitat i així creixés el consum i es recuperés l’economia i el treball.

Però perquè els Estats Units s’han pres els ajustos amb mes tranquil•litat i Europa s’ha encaparrat en mantenir un calendari tan exigent de reducció de dèficits?. La resposta la trobem en una teoria alternativa que prediu que els ajustos fiscals poden tenir efectes expansius, no-keynesians. El seu raonament és que quan el dèficit i el deute acumulats son molt alts, els ciutadans i les empreses se n’adonen que hauran de pagar-los amb impostos presents i futurs; per això, un fort pla de reducció del dèficit que sigui creïble a mig termini, els donaria una senyal important de reducció dels impostos futurs, que es traduiria en un augment dels plans de consum i inversió. L’efecte compensatori d’aquest augment en l’activitat del sector privat (efecte crowding-in) podria compensar la caiguda de l’activitat del sector públic i fer que hi hagués un creixement econòmic. Aquesta teoria va ser popularitzada per David Ricardo a finals del segle XIX.

L’evidencia històrica ens proporciona casos per recolzar tant les tesis de Keynes com les de Ricardo. Per exemple, els ajustos fiscals recents a Portugal, Grècia o España demostren que Keynes tenia raó i les retallades van profunditzar la crisis. Però Ricardo també apuntava en bona direcció, com per exemple amb les experiències als anys 90 de Suècia, Finlàndia o Irlanda, on els ajustos van facilitar-ne la recuperació

Llavors, amb qui ens quedem? Amb Keynes o amb Ricardo?. La resposta dependrà de tres factor: La quantitat acumulada de deute públic, el grau d’accés al finançament per part del sector privat i les expectatives sobre el model de creixement futur. En el cas d’Espanya els dos últims factor son els mes importants,ja que els consumidors i inversos no els espanta el nivell d’impostos que hauran de pagar a conseqüència del nivell del dèficit deute, sinó la falta d’accés al crèdit per a consumir i invertir.

L’actual govern basa tota la seva estratègia econòmica en recuperar la confiança a base de retallades per sortir de la crisis. I, tot i així, sabem que no ho aconseguirà si no es capaç de restituir els fluxos de crèdit, perquè encara que els consumidors i els inversors tornessin a estar confiats en el futur i volguessin gastar i invertir, no trobarien el diner per fer-ho.

En definitiva, la austeritat no funcionarà mentre no torni a funcionar el sistema financer. Si seguim d’aquesta manera, ens esperen anys de retallades fiscals i de recessions. Però si aconseguíssim canviar aquest enfocament a temps, ralentint el ritme de reducció de dèficit, fent una reestructuració dels nostres bancs, animant al Banc Central Europeu a que segueixi intervenint en els mercats i apostem per una política industrial activa que impulsi nous sectors, llavors l’economia es recuperarà.

...