Aristòtil

Aristòtil va ser un filòsof i polímata grec del segle IV a. C. (va néixer a Estagira el 384 aC i va morir el 322 aC als 62 anys) conegut per: deixar un llegat cultural sobre pràcticament totes les disciplines del coneixement, ser un dels tres principals filòsofs de l'antiguitat (al costat a Sòcrates i Plató) i un dels més influents de la història i haver estat mestre de l'emperador Alexandre el Gran.

Sent molt jove, va quedar orfe i el seu tutor el va enviar a Atenes per completar la seva educació. Allí va entrar en contacte amb Plató, a l'Acadèmia del qual va romandre uns vint anys. Després de la mort de Plató, l'any 348 a.C., va abandonar Atenes i va viatjar per diferents llocs de Grècia i l'Egeu, fins all 342 a.C

Quan el 336 a. C. Alejandro es va convertir en rei, Aristòtil va tornar a Atenes, on va fundar el Liceu, centre en què va impartir els seus ensenyaments gairebé fins a la seva mort. Solia fer les classes mentre passejava amb els seus deixebles, per la qual cosa els membres del seu centre van rebre el nom de «peripatètics» («passejants»).

El 323 a. C. va morir Alexandre. Després de la seva mort, Els partidaris de la Polis atenesa van promoure una forta reacció contra tots els que havien col·laborat amb el règim macedonia. En aquestes circumstàncies, Aristòtil va ser acusat d'impietat, i va decidir fugir «per evitar que Los Atenesos atemptessin per segona vegada contra La filosofia». Es va refugiar a Calcis, La ciutat de la seva mare, on va morir a l'any següent.

Aquest text pertany a l'obra Política de l'autor Aristòtil, deixeble de Plató i considerat com el filòsof més influent de la història, tracta sobre la política des del seu punt de vista destacant la naturalesa de l'home i les diferències que aquest presenta entorn la resta d'éssers naturals del planeta.

Ens deixa clar que l'home per si mateix esdevé un ésser cívic (fonament primari del pensament Aristotèlic), social, comunitari,i que per tant, el fet que ho sigui per naturalesa pròpia fa que s'apropiï d'una superioritat davant altres éssers naturals, com ara les abelles o qualsevol animal tal com ens explica el filòsof.

La prova que l'ésser humà és un ésser social més que qualsevol altre ésser viu rau en què el llenguatge és un instrument de comunicació exclusivament humà, mentre que els animals poden comunicar (tenen veu) però només sensacions (plaer, dolor, etc.). I si la natura ens ha dotat de tal instrument és per alguna raó, ja que tot hi té una finalitat, la qual és la comunicació, interacció i l'expressió de racionalitat de l'home en la societat.

És així com defensa que l’intel·lecte de l’home va més enllà de la veu, per donar lloc a la paraula. La paraula no és més que la manifestació, segons l’autor, d’allò que és convenient i que pot ser perjudicial, a la vegada com el que és just i el que no (ètica i política). Per tant, la paraula ens dota d´una “superioritat” i sociabilitat que ens diferencia de la resta d'animals, ja que a partir d'aquesta podem demostrar la nostra racionalitat.

En conclusió, Aristòtil plasma en Política la concepció que té d'aquesta, concretament com l'home esdevé un ésser que necessita la sociabilitat, ja que aquesta forma part de la seva naturalesa, així com que és superior a altres éssers per la possessió de la paraula i no sols la veu.

Avui dia:

La idea que l'home és un ésser social per naturalesa podria ser defensada actualment, potser, més que en qualsevol altre moment històric.

No som independents, autònoms, no podríem sobreviure aïllats dels altres. Tot i que ens hem de preguntar si, avui dia, depenem de la convivència amb altres éssers humans o si depenem sobretot de la tecnologia i dels múltiples objectes que faciliten la nostra existència.

...