El Discurs Del Metode

El “Discurs del mètode” és considerada la principal obra de René Descartes, que va ser escrita el segle XVII, i es divideix en sis parts. En la primera part Descartes posa en dubte tot el que havia donat per suposat per anticipat que era verdader, a més critica la ciència de l'època i només admet les matemàtiques i la pròpia persona com a eina per arribar a la veritat. En la segona part el filòsof explica que és necessari idear un mètode

mitjançant la seva pròpia raó. Aquest mètode combina la lògica, l'anàlisi matemàtica dels antics i l'algebra dels moderns. A més va establir quatre regles que servirien com a criteri de veritat (l'evidència racional, l'anàlisi, la síntesi i l'enumeració) i va crear l'anomenat dubte hiperbòlic, uns motius de dubte que arriben a la màxima radicalitat, pensats per arribar a la intuïcio d'una idea clara i distinta de la qual pogués estar absolutament segur. La tercera part fa referència a la moral, és dificil actuar quan res és segur i no tenim certesa de res (a causa del dubte hiperbòlic). Per això va elaborar la seva pròpia moral provisional, ja que és necessari continuar prenent decisions en la vida diària. Aquesta moral està composta per tres màximes. La primera consisteix en guiar-nos de les opinions dels homes més assenyats ja que són els més prudents. La segona diu que és preferible actuar, encara que cometem un error, que la indecisió paralitzant. La tercera proposa dominar-se a si mateix i canviar els seus desitjos abans que l'ordre del món. Pel que fa a la quarta part, que és la part central de l'obra, Descartes estableix una veritat absoluta que li serveix com a primer principi de la seva filosofia: “Cogito ergo sum” (Penso després existeixo), amb la que després dedueix que ens definim com una “res cogitans” (cosa que pensa). A continuació Descartes es veu en la necessitat de trobar una veritat fora la res cogitans per saber que el món que l'envolta és real. Va demostrar l'existència de Déu argumentant que ell que no tenia cap de les qualitats que Déu posseeix (perfecció, omnipotència, infinitud...) no podia ser la causa de la idea d'aquest. Per tant existia una veritat fora la res cogitans, la res divina, i llavors també una res extensa (si la res divina no està dins la res cogitans ha d'estar a algun lloc). En la cinquena part se'ns presenten els fonaments de l'ontologia cartesiana. Per Descartes el món va ser format de la mà de Déu, qui prenent diverses parts de matèria d'espais imaginaris va crear un caos que va conformar la naturalesa i que està regit per unes normes ja preestablertes pel creador. D'aquestes lleis deriven el moviment i altres qualitats del cel i els astres. S'expliquen també en aquesta part del discurs les semblances i diferències entre éssers humans i animals. Per últim, en la sisena part refexiona i pensa si ha de publicar o no la seva obra. Finalment es decideix per publicar-la pensant que, amb ajuda, podria deixar un major llegat de coneixements per a la posteritat.

Tenint en compte tot, cal dir que la moral provisional està en contra l'amoralisme, però Descartes mai va elaborar una moral racional que considerara definitiva. A més les màximes morals estan clarament influïdes per autors anteriors com Montaigne, Aristòtil, els estoics, Sòcrates i Plató. D'altra banda Descartes va dir que la idea és una representació mental l'origen de la qual és fora la res cogitans, tot el contrari de Plató que molts anys abans va dir que la idea era causa, i no efecte, és a dir, que la causa de les idees som nosaltres mateixos. A més Descartes afirma que l'ànima i el cos estan molt estretament units, estableix un dualisme antropològic igual que Plató però rectificant que estan encara més units que pilot i vaixell, que era la metàfora que ell

...