La Partia

LA PÀTRIA

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,

oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia

dels núvols e del cel de lluny vos distingia

per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau

com guarda vigilant cobert de boira e neu

guaites per un forat la tomba del Jueu,

e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors

com conèixer pogués lo front de mos parents,

coneixia també lo so de tos torrents

com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

Mes arrencat després per fats perseguidors,

ja no conec ni sent com en millors vegades;

així d’arbre migrat a terres apartades

son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort

a veure de més prop les torres de Castella,

si el cant del trobador no sent la mia orella

ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport

e veig del Llobregat la platja serpentina,

que, fora de cantar en llengua llemosina

no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis

que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,

la llengua d’aquells forts que acataren los reis,

defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis

per estranya regió l’accent nadiu, no plora;

que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,

ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit

quan del mugró matern la dolça llet bevia.

En llemosí al Senyor pregava cada dia

e càntics llemosins somiava cada nit.

Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,

en llemosí li parl, que llengua altra no sent;

e ma boca llavors no sap mentir ni ment,

puix surten mes raons del centre de mon pit.

...