La Desamortització

LA CRÍTICA IL•LUSTRADA A L’AGRICULTURA, LES TERRES DE MANS MORTES I LA DESAMORTITZACIÓ

La Desamortització va consistir en la desvinculació de terres, mitjançant les oportunes mesures legislatives que permetien la seua venda. En alguns casos la desamortització duia aparellada l’expropiació dels béns desamortitzats.

L’objectiu principal, d’acord amb el programa reformista il•lustrat, era aconseguir una explotació més racional i moderna de les terres. Ara bé, una vegada plantejada la lluita entre els liberals i els partidaris del manteniment de l’Antic Règim, els liberals van considerar nous objectius:

- Privar als sectors partidaris del manteniment de l’Antic Règim de la seua força econòmica.

- Crear una nova classe de camperols propietaris interessats en la defensa del nou règim liberal.

Segons Tomás i Valiente, la desamortització era una operació ineludible en el procés de transformació del règim jurídic de la propietat (jurídicament lliure, plena i individual), imprescindible per efectuar el trànsit d’una societat estamental a una societat de classes.

TRAJECTÒRIA DE L’OBRA DESAMORTITZADORA

a) Precedents il•lustrats (segle XVIII):

- Venda dels béns dels jesuïtes (1766)

- Desamortització de Godoy (1798). Comprenia la venda dels béns patrimonials de les institucions benèfiques.

b) Desamortització durant la guerra d’Independència (1808-1814):

- Desamortitzacions realitzades per l’administració bonapartista (dos terços dels monestirs i convents)

- Desamortitzacions realitzades per les Corts de Cadis:

o Béns de la Inquisició

o Incorporació a l’Estat dels bés dels ordes religiosos disolts per l’invasor.

o Repartiment de les terres de propis i comunals

c) Trienni liberal (1820-1823): A més de tornar a aprovar tot allò dispost per les Corts de Cadis:

- Desamortització de les terres ermes i realengs (baldíos)

d) Període progressista (1835-1843)

- Desamortització de Mendizábal (1836): Supressió dels ordes monàstics (excepte aquells dedicats a l’ensenyament o assistència mèdica) i expropiació dels seus béns que foren declarats béns nacionals.

- Restabliment de la Llei de desvinculació i de la desamortització de les terres ermes i realengs. Això és, es van legalitzar les vendes i ocupacions anteriors.

Mendizábal arribava en una situació política difícil, amb disputes internes entre els liberals i amb un enemic comú, els carlins. Les dificultats d’Hisenda havien arribat al punt més àlgid (enorme deute públic), en un moment en què calia mantenir l’exèrcit per fer front a la guerra carlina. Mendizábal va fer front a aquesta situació partint de quatre premises:

- Reconciliació entre els liberals (revisió de l’Estatut Reial).

- Impuls a la guerra per tal d’acabar-la en sis mesos.

- Restabliment de la Hisenda per tal d’alleugir el deute i poder recórrer al crèdit exterior. Aquesta va ser, segons Fontana, la principal causa de la desamortització).

- Reforma del sistema tributari.

Una peça d’aquest pla va fracasar: la guerra no va acabar en el termini previst, i a partit d’açò totes les demés se’n van venir avall. El deute no solament no va disminuir sinó que encara va apujar, i la reforma d’Hisenda no es va realitzar.

La venda dels béns nacionals solament va ser un parxe per a Hisenda. Va permetre finançar la guerra però no va resoldre el problema del deute ni l’agrari.

Com es van realitzar les vendes?

Es van vendre en pública subhasta al millor postor. Aquest podia pagar a l’Estat de dues maneres:

- Pagant en efectiu 1/5 part del valor total i la resta per parts fins a un termini de 15 anys.

- Pagant amb títols de deute públic. En aquest cas es permetia pagar les 4/5 parts en un termini de 8 anys.

El volum total de vendes va ser d’uns 3500 milion de rals, dels quals quasi 400 es van pagar en metàl•lic i la resta en títols de deute. Els compradors que van pagar en títols (molt depreciats) es van beneficiar enormement de la compra.

En definitiva, els béns de l’església van passar a mans no de camperols sense terra, sinó d’una àvida burgesia que va adquirir a preus irrisoris extenses propietats.

Entre els compradors en trobem tant d’origen rural com urbà. Entre els d’origen rural descollaven els grans propietaris, però també hi havia de petits i mitjans. Entre els urbans abundaven els pertanyents a la burgesia comercial que es dedicaven a l’especulació i que podríem nomenar ‘negociants de la desamortització’, professionals (sobretot advocats), funcionaris civils i militars, i noblesa terratinent. Les grans finques subhastades en la cort van passar a mans dels ‘negociants de la desamortització’ o dels terratinents, però finques petites i mitjanes eren comprades per diferents grups socials i professionals.

En les zones de predomini latifundista (Andalusia, Extremadura o la Manxa), es va aguditzar la concentració de la propietat i va augmentar la proletarització del camp. Però en altres zones de l’àrea septentrional va haver una relativa dispersió de les compres. Podem concloure que el resultat de la desamortització va ser augmentar el grau de concentració de la propietat de cada regió en proporció al grau ja existent i, per tant, no va canviar el signe de l’estructura econòmica de la propietat, sinó al contrari, va tendir a reforçar-la. Tot això sense oblidar que sí va haver un canvi radical en l’estructura jurídica de la propietat.

Durant la regència d’Espartero (1840-43) la desamortització va afectar també als béns immobles que el clero secular posseïa en les ciutats (decret de 2 de setembre de 1841).

e) Dècada moderada (1844-1854)

- Llei que restringeix la venda dels Béns Nacionals (1845).

- Concordat de 1851, pel qual es reconeix a les

...