Desamortització de Mendizábal

COMENTARI DE TEXT: DESAMORTITZACIÓ DE MENDIZÁBAL

1. Es tracta d’una desamortització de béns eclesiàstics del 1836, en concret, la desamortizació de Mendizábal. Es pot afirmar que és una font primaria, un text de caire econòmic-polític escrit pel president del govern liberal progressista Juan Álvarez Mendizàbal (1836-1837) el 21 de febrer del 1836 a Madrid i publicat a la “Gaceta de Madrid” (Boletí oficial de l’Estat) amb l’objectiu d’expropiar i nacionalitzar els béns de les estaments més privilegiats, la noblesa i el clergat. Històricament, aquest text va ser redactat i presentat coincidint amb la regència de Maria Cristina de Borbó, mare d’Isabel II que encara seguia en la seva minoria d’edat.

1. L’idea principal del text són les justificacions que aporta Mendizàbal per aquesta desamortització. Primerament al·lega que ha de complir amb una promesa solemne ja que després de la primera Guerra Carlina vol afavorir als isabelins a canvi del seu sopport a la reina. Seguidament d’això, expressa que aquest procès permetrá el sanejament de l’Hisenda ja que, la situació econòmica del país era crítica al finalitzar la primera Guerra Carlista (a causa de l’augment del deute i del fre de la industrialització) lo qual queda demostrat quan diu: “Senyora: vendre la massa de béns (...) no és tan sols complir amb una promesa solemne i donar una garantia positiva al deute nacional per mitjà d’una amortització (..)”. A més de que pretén disminuir el valor del deute públic la qual cosaq queda demostrada quan diu: “així com el seu resultat material ha de produir el benefici de minorar la gran suma de deute públic”. Finalment, cal destacar que un dels seus objectius és la vivificació de a riquesa morta ja que aquesta no tributava. Quan parlem d’una riquesa morta estem parlant de possesions de monastirs o convents que s’acumulaven i que mai podien passar en mans dels pagesos ja que ni es podia comprar ni vendre, també es coneix per mans mortes, amb això, les propietats poden arribar a altres persones ja que diu “crear una copiosa família de propietaris”.

1. Al segle XIX el camp es caracteritzava pel seu endarreriment i redniment mínim ja que la agricultura encara era de subsisténcia o d’autoconsum (lo qual feia que aportas molts pocs excendents) a més de que era feudal i vinculada a mans mortes (mayorazgo) que com s’ha explicat abans, pertanyia als nobles i clergues i no circulava al mercat, per la qual cosa, eran latifundis que quedaven en molt poques mans (deixant a les masses sense accés a la propietat privada).

La llei de les reformes agràries impulsada pels progressistes tenia com a finalitat l’abolició del règim senyorial, la desvinculació de les terres de primogenitura i la desamortització dels bens del clero regular i secular. Cal destacar que la desamortització del clero secular anava precedida per la dissolució dels ordes religiosos i la confiscació de les terres per part de l’Estat al 1835. Per tant es pot afirmar que aquest procés es basa en l’expropiació i nacionalització de les terres ermes eclesiástiques que no circulaven al mercat lliure. Una vegada nacionalitzades, se subhastaren públicament a canvi de diners o deute públic.

...