EL PENDIS

Clementina Arderiu:

“El pendís”, de L'alta llibertat(1920)

Jo deia ahir:

ésser i sentir,

fortuna rara.

Per què la gent -rosec mesquí-

no se n'amara,

d'ésser i sentir?

I era per mi

goig pur. Mes ara,

per un pendís

rodoladís

jo faig ma via.

Un pas amunt i en llisco sis.

Si defallia,

per mon pendís

tan dret i llis

rodolaria.

Si em vull salvar,

bé cal pujar,

no mirar enrere.

Enlaire sols puc esguardar,

que en la vorera

l'herba es secà

i es revoltà

sa cabellera.

I els arbres són

d'un sol pregon

la immòbil presa;

tot el brancatge acota el front,

i gran feresa

dins mi es difon.

Sóc no sé on,

re no es palesa.

Res ni ningú

no se m'enduu.

La mà amorosa,

l'esguard serè i el pas segur,

la remorosa

parla d'algú

que al cor tan nu

fos venturosa,

tot, lentament,

sens frisament,

fuig de ma ruta.

Pel món tingués com el morent

l'ànima

...