Soliloqui A Caifàs

Un tast neoclàssic:

Soliloqui de Caifàs

Ignasi Ferreres

Yaiza Gómez

Literatura catalana en relació a la literatura universal

Professor Ramon Pla

Màster en Formació del Professorat.

Universitat de Barcelona

SOLILOQUI DE CAIFÀS

«¿Què preténs, agitada fantasia,

que, vaga, pertorbada i pesarosa,

formidables idees me presentes,

i l'ànim i sentits tots m'alborotes?

La nit, que amb sa quietud el descans brinda,

funestes inquietuds me causa i dóna,

pertorbant-me el descans amb mil fantasmes

i horribles visions de negres ombres.

Lo llit, que, per alívio de fatigues,

amb lo tou matalàs de fines plomes

la dolça son deuria conciliar-me,

és per a mi catasta fatigosa.

Los oprobis i mort d'eix Nazareno,

estes ànsies me causen horroroses;

d'inic, injust i maliciós m'acusen,

i tristos precipicis me proposen.

Acusa la innocència ma malícia,

sa mansuetud a mon furor s'oposa,

sa doctrina confon mes ignoràncies,

i sa senzilles' ma autoritat mofa.

Los escarnis a ell fets en mi recauen,

lo cervell me traspassa sa corona,

la creu pesada abruma mes espatlles,

los assots rigorosos me deshonren,

los claus de peus i mans contra mi es giren,

clavant-me el cor en creu la més penosa.

I el bot del ferro de la dura llança

ires, horrors i confusions avorta.

La sang per tantes llagues derramada,

del llibre de la vida apar que em 'borra,

i a l'estrèpit fatal d'un terramoto

la terra bocarons profundos obre.

No trobo puesto en què los peus afirme,

engolint-me ses grutes horroroses,

que, de mi malcontentes i sofrides,

me llancen, me vomiten i aquí em tornen;

dins d'elles, emperò, d'una vegada

me deixen sepultat mes males obres.

Entre aquestes visions la fantasia,

Que era lo Nazareno, me proposa,

Lo vertader Messies, i m’augmenta

Amb aquest pensament més les congoixes»

Ignasi Ferreres

Poc abans de la Revolució Francesa, en un ambient de revoltes constants, de tensions, de violència i d’ideals ben arrelats en la població, Ignasi Ferreres escriu el seu Soliloqui de Caifàs sota el paraigua del moviment neoclàssic. Sovint acostuma a referir-se a aquest poema com el primer poema pre-romàntic conegut en llengua catalana. Escrit cap al 1779, es va publicar el mateix any dins de la Apologia de l’idioma cathalà.

El poema està constituït per 42 versos decasíl•labs amb unes “estrofes”, si és que podem identificar-les com a tal, irregulars en quan a la quantitat de versos i sense una estructura de rima definida: les dues primeres estrofes sí que comparteixen una mateixa rima (AABB-CCDD), però a partir de la segona ja costa trobar un patró. El nivell de figures retòriques no és excessivament abundant, però n’hi destaquen dues: l’hipèrbaton, de la que trobem exemples en el vers 6 (funestes inquietuds me causa i dóna) o en el vers 14 (estes ànsies me causen horroroses), per exemple; i l’hipèrbole que en podem trobar, a mode d’exemple al vers 22 (lo cervell me traspassa sa corona) i al vers 38 (me deixen sepultat mes males obres).

Aquest poema fou escrit en un període conflictiu, com apuntava en el primer punt. I en l’àmbit cultural i artístic hi havia un moviment il•lustrat molt important arreu d’Europa. La literatura d’aquesta època, on es troba inscrit el poema que m’ocupa, no és una excepció d’aquest moviment caracteritzat per les revoltes, la desesperació i la malenconia. A finals d’aquest segle, XVIII, amb la Revolució Francesa just acabada, comença a fer-se palès un canvi de sensibilitat a través d’un grup de poetes neoclàssics (moviment artístic del moment) que comencen a mostrar un sentiment més subjectiu en les seves obres, fet que desembocarà finalment en el moviment que “substituirà” al Neoclassicisme, el Romanticisme. I és que el poema que ens ocupa és clarament neoclàssic, però forma part d’aquests textos en els que ja despunten característiques noves, com és la tècnica i el contingut, combinades amb les pròpies del neoclàssic.

A través d’aquest text es manifesten, no m’arriscaré a dir totes, però sí la major part de les característiques del moviment neoclàssic a nivell literari. Per donar credibilitat a aquesta afirmació, a continuació utilitzaré el text d’Iganasi Ferreres per a extreure’n les característiques del Neoclàssic.

1. El tema del poema és clarament clàssic, clàssic bíblic, no com acostumem a relacionar allò clàssic amb Grècia i Roma. Cert és que, la època a la que fa referència Ferreres en el text inclou romans, però, a part de que es centra en el poble jueu i en Jesucrist, sempre que pensem en temes clàssics retrocedim al segle VII, VI, V anteriors a Crist, a la mitologia grega i romana, habitualment, en aquest cas també es refereix a la mitologia, però a la cristiana, a la que potser no sempre incloem en aquest adjectiu

...