La Renaixença

La Renaixença

Nom donat al moviment català de ressorgiment cultural que s'inicià al Principat a la primera meitat del segle XIX i amb el qual s'obre el període contemporani de la literatura catalana El nou clima intel·lectual que es desvetlla amb la Renaixença consisteix sobretot en una difusió progressiva de la consciència de cultura autònoma (que s'identifica amb l'ús de l'idioma) i, en conseqüència, en un increment molt notable de la producció literària en català (i, en general, de tot el que configura les particularitats culturals catalanes). De fet, els dos grans designis de la Renaixença (la dignificació de l'idioma i l'edificació d'una literatura nacional) sorgeixen com a conseqüència d'una voluntat d'afirmar la personalitat autònoma de Catalunya en el terreny de la cultura. La desfeta militar i política de 1714 va desembocar en una àmplia repressió contra Catalunya amb el desmuntament de tota l’estructura institucional anterior, a la vegada que es preparava el camí per a les noves mesures uniformadores. El nou model d’Estat borbònic, que es traduiria en la promulgació del Decret de Nova Planta el 16 de gener de 1716, seria l’expressió de l’absolutisme que encarnava Felip V i de l’esperit annexionista i assimilador de Castella. Així, la Nova Planta s’ha d’interpretar com un acte d’assimilació castellana dels diversos regnes peninsulars. La Nova Planta suposa la imposició de l’absolutisme davant de la tradició constitucional catalana i la destrucció de les lleis catalanes La publicació en 1833 de l'ocasional poema d'Aribau "La pàtria" ha estat considerada tradicionalment com l'origen de la Renaixença. La Renaixença també fou marcada pels Jocs Florals. La necessitat de disposar d’una plataforma que estimuli l’aparició de nous escriptors i en doni a conèixer l’obra fa que molts es plantegin la conveniència de crear un certament literari, a imitació dels que es feien a l’edat mitjana. Així, el primer diumenge de maig de 1859 se celebra la primera festa dels Jocs Florals de Barcelona, que a partir d’aleshores tindrà caràcter anual. El 1879, els Jocs Florals s’instauren també a València. Molt aviat, els Jocs es converteixen en una plataforma imprescindible per als autors literaris de l’època, i molt especialment per als poetes. Per això, el nombre de composicions que es presenten a concurs

augmenta molt ràpidament: a la primera festa s’hi presenten 39 composicions, un any després ja en són 88 i, el 1868, s’arriba a més de 300. En aquesta festa literària es concedien tres premis pagats per l’ajuntament: l’englantina d’or, per al millor poema patriòtic; la viola de plata i or, per al millor poema religiós; i la flor natural, per a un poema de tema lliure, que solia ser amorós. A més, cada any es concedien uns premis extraordinaris, patrocinats per personatges importants o per alguna institució. Al principi, aquests premis van ser quasi exclusivament per a poemes, però posteriorment també s’atorgaren a narracions i novel·les. Els Jocs Florals es van convertir, durant molt de temps, en una peça fonamental per a la reactivació de la literatura: van servir per prestigiar la llengua catalana i la seva literatura davant la societat, van estimular l’aparició de nous escriptors i van establir un primer sistema editorial regular, ja que les obre guanyadores i els parlaments de l’acte es publicaven cada any en un volum. A més, també van servir per difondre diferents concepcions sobre la literatura del moment i les seves relacions amb el moviment nacionalista, ja que en els Jocs hi participaven autors d’una gran diversitat ideològica. Finalment, des d’aquesta institució també es van intentar solucionar alguns dels greus problemes amb què s’enfrontava la literatura del moment: la necessitat de fixar una ortografia, d’establir els criteris que havia de seguir la nova llengua literària, de potenciar altres gèneres a més del poètic, etc. Una de les figures més destacades dels Jocs Florals va ser el mallorquí Marià Aguiló. Aquest autor, que va presidir els Jocs de 1867 i hi va actuar com a mantenidor diverses vegades, es va esforçar perquè aquest certamen servís de plataforma de defensa de la unitat de la llengua. A mesura que avança la dècada dels setanta i van apareixent altres òrgans d’expressió i altres estímuls de creació per als autors, els Jocs van perdent el paper que havien representat durant dècades. Cal dir, però, que la seva contribució a la consolidació i popularització de la literatura en la nostra llengua és innegable. Els tres pilars fundamentals de la Renaixença foren:

La dramatúrgia marcada per: Àngel Guimerà Àngel Guimerà i Jorge va néixer el 1845 a Santa Cruz de Tenerife i va morir a Barcelona el 1924. Fill de mare canària i pare català. La família

...