La Seu Vella

INTRODUCCIÓ

La Seu Vella representa la grandesa, el coratge, la fortalesa... Les seves parets ens expliquen la nostra història, la vida dels nostres avantpassats que van haver de refugiar-se en les seves muralles, defensar la ciutat...

La majestuositat del monument m’inspira respecte i dedicació, un sentiment especial que em porta estudiar-lo i descobrir-lo.

La Seu Vella, coneguda també com “el Castell de Lleida”, és el monument amb el qual, sens dubte, s'identifica a la ciutat de Lleida. Aquesta singular catedral va ser construïda en un turó des on s'albira, no només la ciutat, sinó també gran part de la plana de la comarca del Segrià.

A Catalunya la persistència de l’art romànic fins al s XII produeix estructures arquitectoniques com la catedral de Lleida. El seu estil de transició poseeix les formes romaniques i la monumentalitat del gòtic.

EL MONUMENT

L’any 1149 els comptes catalans Ramon Berengue IV de Barcelona i Ermengol VI d’Urgell van conquerir la ciutat musulmana de Larida, i s’imposà la necessitat de construir una catedral just on s’alçava la mesquita musulmana, sent el primer mestre d’obra Pere de Coma. L’any 1203 es va col.locar la primera pedra, encara que el treball s’allargà fins ben entrat el segle XV que queden ben configurats els espais: l’església, el claustre, el campanar i la canonja.

La gran obra es va iniciar amb la construcció del temple, dedicat a Santa Maria, que presenta planta basilical de creu llatina de tres naus i un acusat transsepte al qual s’obren cinc absis que van ser consagrats al culte l'any 1278. De l'interior del temple destaquen l'escultura de les naus de gran influència toscana, tolosana i provençal que suposa una mostra dels diferents tallers que van treballar en l'obra al llarg del segle XIII així com les setze columnes que envolten els potents pilars de suport evidencien el trànsit al gòtic i alhora una clara voluntat d’embelliment escultòric que trobà continuïtat en finestres i portalades. S'aprecien també restes de pintura mural que corresponen a l'època gòtica.

La façana principal romànica comunica amb el claustre i consta de tres portes. Les laterals són més senzilles, i és la central la que rep tot el protagonisme. La porta de la nau central, o Portal Major, defineix el model de portalada de l’anomenada Escola de Lleida, sense timpà i amb arquivoltes en degradació profusament decorades.

Els segles del gòtic i principis del segle XVI són els moments de màxima esplendor.

Durant la guerra dels Segadors (1640) va ser utilitzada com a hospital i magatzem d’armes.

L’any 1707, i en el marc de la guerra de Successió, va romandre tancada al culte per ordre de Felip V i poc després transformada en caserna militar. A excepció del campanar, tots els seus espais foren compartimentats amb la construcció de diferents pisos, al temps que una importantíssima part del seu patrimoni artístic era mutilat, emparedat, profanat o bé cremat.

Amb la guerra del Francès (1810) arribaren noves pèrdues i mutilacions. Malgrat ser declarada monument històric l’any 1918, la catedral va ser un camp de concentració durant la Guerra Civil (1936) i caserna fins a l’any 1948.

CLAUSTRE

La planificació i construcció d'aquest enorme i majestuós claustre de la Seu Vella de Lleida es portà a terme com a conseqüència del desig del bisbe i del Capítol catedralici de voler dotar a la Seu d'un mirador sobre la ciutat.

La seva construcció va ser iniciada a finals del segle XIII pel mestre d'obres Guillem d'Enill, corresponent a aquesta època l'ala est, els arcs de la part nord oriental i els contraforts de la galeria sud.

Les seves dimensions són espectaculars, motiu pel qual és considerat un dels més grans de l’arquitectura gòtica europea. És de planta rectangular, lleugerament trapezoïdal, amb quatre galeries de quaranta-vuit metres de llarg per nou d'amplada. Les seves naus són de cinc trams amb voltes ogivals i disset grans finestrals amb elegants calats que, sent un claustre obert, ofereixen fantàstiques vistes

De forma totalment atípica, es troba situat als peus del temple per manca d’espai. Aquest fet comportà el sacrifici de la façana romànica sota un ordre de transició i l’obligatorietat de construir, enfront d’aquesta, la façana gòtica dels Apòstols que és l’entrada exterior en la part oest, encara que també s’hi pot accedir per les tres portes interiors de les naus de la catedral.

Així doncs, tant podem admirar la ziga-zaga romànica, com els capitells zoomòrfics amb entrellaça, o el goticisme més perfecte de les columnes amb trencallums, contraforts rectangulars amb bordons cilíndrics, i capitells ornamentals amb temes vegetals i imatges intercalades.

A la banda contrària del mirador, s’hi troben les portes de comunicació de la Canonja, entre les quals destaquen les dues renaixentistes, la Porta de la Sala Capitular i, especialment, la Porta Nova de Santa Maria l’Antiga, considerada el millor exponent d’aquest nou llenguatge a les terres de Ponent.

De la mateixa manera que l’església, el claustre fou cementiri i espai de culte, on membres eclesiàstics, acadèmics, comerciants, mestres d’obra, etc., buscaren el descans etern.

Les galeries estan realitzades amb 17 grans arcs ogivals de delicades traceries totes diferents, sostingudes per fines columnes amb capitells decorats amb elements vegetals barrejats amb altres representant animals o figures humanes. Entre aquests destaca un de la galeria nord amb una escena de la verema, els dels animals es troben enfrontats en baralla. A l'ala est es destaca una escena amb l'Anunciació i un altre capitell amb la representació de David lluitant amb un lleó i una escena de la crucifixió.

El bisbe Jaume Sitjó l'any 1343 va ordenar la distribució de les sepultures del claustre:

• La galeria que correspon als peus de l'església es reservava als canonges de la ciutat i als membres més importants de la noblesa i als ciutadans honrats de Lleida.

• La galeria nord es destinava als canonges forasters i pels membres destacats a les arts (com Pere de Prennafeta, mestre d'obres de la catedral) o de les lleis i medecina així com als fundadors dels altars.

Junt a la galeria nord es trobaven les dependències de l'antiga canònica, van passar a ser dependències administratives on també s'hi distribuïen les almoines: La Pía Almoina. L'accés a aquestes dependències es realitzava per les portes que són a la vista, entre les que destaca la de la sala capitular realitzada per Lope de Arrue el 1549 i la de la capella de Santa Maria l'Antiga de l'any 1559/1562 de Jeroni Xanxo.

Les pintures estan datades des de l'any 1300 d'estil rígid lligat a l'època romànica fins mitjan segle XIV ja amb influència italianitzant.

Pintura en la capella de l’Anunciació de Maria: la tècnica emprada és el tremp, un fet no gaire habitual, ja que la pintura al fresc fou la tècnica dominant. Les pintures d’aquesta capella ubicada al claustre, a tocar de la Porta de la Sala Capitular, són d’una gran qualitat. La superposició de diferents pinzellades de colors permeté definir els plecs i els volums dels cortinatges “a la italiana” presents als murs laterals. Al mateix temps, el cel estelat representat a la volta atorga un efecte lluminós a tot l’espai. L’heràldica dels Clavell o Claver, fundadors de la capella l’any 1319, també hi és present.

Pintura en la Pia Almoina: fou l’alimentació de pobres i pelegrins, la iconografia protagonista de les pintures procedents d’aquest àmbit destinat a socórrer els més necessitats. Les pintures mostren diferents personatges menjant i bevent al voltant d’una taula parada. El pa i el vi foren els principals aliments. En algunes de les pintures conservades apareixen inscripcions amb el nom dels benefactors com els bisbes Pere del Rei (1299-1305), Pere de Torrefeta i Ramon de Montasor, que feren possible l’acte de caritat vers els pobres, així com el tipus d’ajuda que establien. Les pintures, conservades avui entre el Museu de Lleida: diocesà i comarcal i el Palau Episcopal, abasten un període situat entre la primera meitat del segle XIV i la primera meitat del segle XVI.

El claustre va patir desperfectes durant l'ocupació militar, va estar dividit en dos pisos durant dos segles i totes les seves obertures van ser tapiades, per evitar corrents d'aire i fer espais tancats.

CANONJA

És el conjunt d’edificacions que albergà les estances del capítol, així com els òrgans de govern i de gestió de la catedral. Quedà instituïda formalment l’any 1168 juntament amb la Pia Almoina, institució benèfica destinada a l’alimentació de pobres i pelegrins al seu pas per la ciutat de Lleida.

La Canonja és el resultat d’un llarg procés constructiu que abasta des de la segona meitat del segle XII fins al segle XVI. Situada al costat del claustre, s’organitza en diferents naus, on amb el pas dels anys se situaren la capella de Santa Maria l’Antiga, la Pia Almoina, la Sala Capitular, la Degania, la Llibreria o l’Arxiu Notarial. Tots són avui espais diàfans, però en el seu moment foren de gran riquesa, com ho demostren les pintures murals procedents de la Pia Almoina avui conservades al Museu de Lleida: diocesà i comarcal, les empremtes d’una

...