REFLEXIÓ PROFUNDA: ELOGI DE LA FEBLESA

REFLEXIÓ PROFUNDA: ELOGI DE LA FEBLESA

Si em preguntessin quina valoració li poso jo a aquest llibre li donaria una nota de dos sobre cinc. Tot i que el llibre tenia diferents parts que em van agradar, que ara explicaré, no em va acabar d’agradar del tot i jo crec que és per com està escrit el llibre, el fet de que sigui tot el llibre una conversa se’m va fer pesat i em va costar acabar el llibre.

Aquest llibre és una autobiografia i narra la història a través d’una conversa imaginària d’Alexandre Jollien, un discapacitat físic destinat a liar cigarretes en un taller ocupacional, i Sòcrates. El llibre explica la vida d’Alexandre, una vida plena de feblesa i alhora de coratge.

Durant la lectura he pogut veure varies fites que m’han semblat interessants i que a continuació explicaré.

Al principi del llibre Alexandre fa una definició de la normalitat que diu: “Tot allò que és igual a la majoria o la mitjana dels casos o dels costums, allò que és habitual, familiar. D'aquesta manera, per exemple, em sembla que és normal que un nen de dotze anys camini, parli, llegeixi, escrigui…” El que diu Alexandre em va fer pensar, perquè en la societat sovint idealitzem el nostre entorn i no hauria de ser així, s’hauria d’acceptar a tothom tal i com és, físicament i com la persona que és interiorment.[pic 1]

Més endavant podem trobar una pregunta relacionada amb la fita anterior de Sòcrates a Alexandre, sobre a la visió de la gent front a la condició de ser diferent; en la qual pregunta: ¿Potser és perquè les misèries i les febleses de l'home sovint són més visibles que la seva grandesa i les seves forces? Normalment quan veiem a una persona se’ns quedan les seves mancances, ja siguin físiques o no, i no el veiem per les seves grandeses ni com la persona que en realitat és.

Més endavant, cap al final del llibre, hi ha una frase de l'Alexandre sobre el mossèn del centre que la trobo molt interessant, ja que em sento identificat; i diu: La seva mort no m'ha causat cap dolor, cap recança. Tot el que ell m'ha donat, ho tinc present en els meus actes, en la meva manera de pensar, en el meu ésser. Jo crec que quan una persona a la qual estimes se’n va hem de quedar-nos amb tot el que hem après d’ell i tot el que ens ha aportat.

La lectura d’aquest d’aquest llibre, encara que no m’hagi acabat del tot, m’ha ensenyat que malgrat les dificultats o els entrebancs que et trobis al llarg de la teva vida no t’has de donar mai per vençut, has de creure en tu mateix i en les teves capacitats i rodejar-te de les persones que et recolzen i t’acompanyen en aquests entrebancs.

...