En Tierra Hostil

La graella televisiva està cada vegada més plena de programes i reportatges d’entreteniment. En els últims temps està augmentant la producció del macro-gènere televisiu de la telerealitat, ja que una gran part de la societat encén la televisió en busca d’un escapisme mental sense caure en la tele-brossa. Volem veure què passa al món, qui hi viu, com hi viuen, què pensen, què senten. Volem saber quins conflictes hi ha, quines guerres hi ha, però volem saber-ho des de la tranquil·litat que ens ofereix el sofà de casa.

És per això que a una gran part de la societat li agraden els reportatges que procuren reflectir una realitat, i sobretot si és una realitat complexa, conflictiva. Però en aquesta societat de la macro-informació i la macro-comunicació a través de les xarxes socials, tothom hi vol dir la seva. Només cal fer una recerca a internet per veure que cada reportatge desperta adeptes i enemics, gent que li encanta com està fet, com retrata la realitat, i gent que critica la manipulació de la informació.

En aquest context, En tierra hostil es presenta com un programa de reportatges que pretenen reflectir realitats conflictives d’arreu del món, i en aquest intent ha despertat quasi tants adeptes com enemics. A molta gent li agrada la manera com està fet, aquest periodista-protagonista que va narrant els fets que va veient en una mena de crònica constant. A molta gent li agrada com expliquen allò que veuen, les realitats que treuen a la llum. Li agrada que l’acostin als conflictes de Veneçuela, del Congo i d’Hondures. Però, alhora, molta gent critica que el reflex que transmet d’aquests països no és per res el que hi ha de veritat. Molta gent critica que només ensenyen el que els convé, la part de realitat que els convé, i amaguen o maquillen allò que no volen que se sàpiga.

En tierra hostil desperta molts conflictes, molts dubtes entre els espectadors, i per això creiem que és un bon programa per analitzar: És ficció o telerealitat? És reportatge o pel·lícula? On són, els límits?

Havent analitzat alguns capítols hem arribat a la conclusió que més o menys han seguit la mateixa estructura, és a dir, que no hi ha hagut canvis significatius entre el primer i l’últim programa. Segueixen jugant amb els mateixos recursos, ja esmentats al llarg del treball: Entrevistes que semblen fetes a l’atzar i de manera esporàdica, càmera en mà en busca de moviment i música de tensió per tal que l’espectador s’endinsi en el conflicte que procuren retratar.

Després d’aquesta anàlisi individual i global, seguim plantejant-nos on són els límits entre realitat i ficció. Per una banda, és cert que En tierra hostil reflecteix realitats de països d’arreu del món als quals no hi podem arribar si no és a través de programes com aquests. En aquesta línia, creiem que és cert que el seu objectiu és

...