Marius Torres

Màrius Torres

Forma part de la generació "sacrificada", nascuts la primera dècada del segle XX, van viure la guerra civil espanyola, en plena joventut, i van patir l'emmudiment a què va sotmetre la literatura catalana la dictadura franquista. A més, per circumstàncies personals, va estar aïllat de la societat, a causa de la tuberculosi pulmonar que va contraure als vint-i-cinc anys, reclós al sanatori antituberculós del Puig d'Olena el desembre de 1935 fins a la seva mort.

Va ser testimoni de la guerra civil espanyola, família i amistats van haver d'exiliar-se. Ell va restar, malalt i derrotat, a l'exili interior. D'altra banda, els valors predominants a l'Europa de principis dels anys quaranta, amb l'avenç dels sistemes totalitaris feixistes, van enderrocar els valors democràtics i republicans en què havia estat educat.

L'aïllament forçós va fer que disposés de molt de temps per a l'escriptura. Màrius té una gran capacitat de reflexió sobre la vida, uns fonaments filosòfics i coneix molt bé la tradició literària i musical. I també una gran capacitat per a captar la realitat (personial, col•lectiva) i una imaginació artística capaç de construir formes de gran potència significativa.

Des de la infantesa va aprendre a considerar la mort com un canvi d'estat de la substància espiritual i a seguir la moral evangèlica deslligada de tota mena de culte. Va ser a la llar, on Màrius va viure la música: n'escoltà molta i va aprendre les notes musicals i a tocar el piano sota el mestratge de la seva mare.

Els pilars educatius de la seva formació familiar i escolar foren regeneracionisme, republicanisme, laïcisme.

Màrius Torres no va formar part de cap cenacle literari ni va establir relacions amb cap escriptor de la seva generació.

Al sanatori, va haver d'acarar la malaltia, la guerra civil de manera passiva, i va veure com les idees en què havia estat educat eren posades en qüestió pels sistemes totalitaris d'Europa. Però també hi va trobar el suport moral, l'amistat i la companyia afectuosa de tres amigues- la Mercè i Esperança Figueras i Maria Planas, i també del Josep Saló.

La Mercè Figueras, malalta com ell, serà l'amistat més íntima durant els darrers set anys de la vida del poeta, la inspiradora de la sèrie "Cançons a Mahalta" i la persona que li va presentar Joan Sales el desembre de 1936. Amb aquest va mantenir una intensa relació epistolar sobre la seva creació poètica. Les opinions de Joan Sales seran de gran ajut en el procés de creació de la seva obra poètica, tal com escriu al seu pare, l'octubre de 1941:

"En Joan Sales estarà molt content de la teva carta. Ell sempre ha considerat amb una extrema simpatia els meus versos i si jo he pogut fer el meu camí ben estriat, i sense deure res al nostre món literari d'avantguerra (...) és a ell a qui ho dec. El seu gust prodigiós ha afinat el meu. Fins i tot l'esforç per lluitar contra determinades peculiaritats del seu númen ha ajudat a fer-me tal com sóc -poèticament- i a afermar-me en la meva manera d'ésser.

Durant el període 1936-1938 va mantenir diverses connexions amb el món de fora del sanatori. En canvi, a partir de 1939, aquesta connexió va canviar: ensorrat el projecte de societat republicana i democràtica, allunyat de la família exiliada, el poeta va restar reclòs al sanatori, on va viure, com a derrotat, els primers anys de la segona guerra mundial.

La seva poesia neix a partir de la indagació en la pròpia vida emocional i moral. L'obra escrita en la darrera etapa de la seva vida tracta el tema de la mort i la religió. Revisa la seva obra poètica i a través de la família exiliada segueix amb interès la difusió que es fa de la seva obra entre un nucli d'intel•lectuals catalans exiliats a França, intentant prendre'n part. Finalment la reacció del poeta davant la crítica que Carles Riba va fer d'alguns poemes permet conèixer què va aportar la poesia a la vida del poeta:

"Durant sis anys he fet versos sense altra intenció que la de treure'm les espines. Per un seguit de circumstàncies, aquests versos han estat llegits per la persona literàriament més docta d'aquest país -tot i que visqui a l'estranger. Carles Riba n'ha fet elogis que tallen la respiració (...) De moment vaig tenir una alegria enorme i tan pura que ni per un moment se'm va acudir que podia ser vanitat (...) Veia que tots aquests anys que tan erms em semblaven m'havien fet donar el rendiment que era potser la millor feina que podia fer en aquest planeta lamentable. Veia que no era un inútil, i que potser la meva vida hauria estat de més profit per al meu país que si hagués estat un <>, més o menys militaritzat, més o menys exiliat".

La seva obra poètica no va poder veure la llum a Catalunya fins a vuit anys després de la seva mort. La primera edició de la seva poesia va haver de ser publicada a l'exili mexicà pel seu amic, escriptor i editor, Joan Sales, a causa de la repressió sobre la llengua catalana de la dictadura franquista.

En resum, la dedicació a l'escriptura i l'atenció al món artístic i literari són una constant en la vida del poeta, vinculada a la malaltia, i com el decantament cap a la poesia lírica està vinculat amb la guerra civil. En suma, la seva poesia pot ser contemplada com una resposta artística a un conjunt d'adversitats; una resposta profundament vinculada al darrer període d'una trajectòria vital, però volgudament deslligada de tots els referents particulars.

MÀRIUS TORRES I PEREÑA

Màrius Torres i Pereña nasqué a les vuit del vespre d’un llunyà 30 d’agost del 1910, al carrer Major de Lleida. Poc temps després fou batejat a l’església de Sant Pere. Quan el poeta tenia prop de quatre mesos de vida la seva família va decidir traslladar-se a viure al carrer de la Paeria número 10, a la casa dels seus avis paterns, lloc que no deixaria fins a ingressar al sanatori de Puig d’Olena als vint-i-cinc anys.

El nostre poeta fou nascut en el si d’una família que destacà dins la política i el món intel•lectual de ponent al llarg de diverses generacions. Màrius tenia dos germans més, Víctor i Núria Torres. El seu pare, Humbert Torres i Barberà, fou metge, alcalde de Lleida i diputat i vice-president del Parlament de Catalunya. La seva mare, Maria Pereña i Reixachs, era filla d’un advocat, polític republicà i catedràtic de literatura de l’Institut Provincial, Alfred Pereña, d’idees democràtiques, republicanes i nacionalistes. I com al pare del poeta, també fou portaveu del partit Joventut Republicana El Ideal i membre del Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya, presidida per Enric Prat de la Riba.

En Màrius cresqué educat en el nacionalisme i republicanisme, però mai manifestà interès per la política fins més endavant, quan per primera i única vegada mostra les seves conviccions en un article a L’Ideal signat com a Gregori Sastre, fet que li comportà l’aplicació de la Ley de Responsabilidades Políticas. A en Màrius li fascinava reflexionar, l’art, la lectura, la ciència, la filosofia, el teatre. Tot aquest amor que professava a les arts li venia heretat del seu avi Marià Torres i de la llar, envoltada de llibres i d’un entorn afable per a la lectura i la bona reflexió.

De ben petit, a més de realitzar amb el seu avi Marià passejades per l’horta de Lleida, també fugia a la torre de l’avi Pereña, als afores de Lleida, a la carretera de Torreserona. Sovint, la seva família estiuejava a Vinaixa i Poblet, llocs on Màrius aprofitava per representar, dirigir i fins i tot escriure obretes teatrals.

Màrius Torres ingressà al Liceu Escolar, fundat per Frederic Godàs el 1906 que ensenyava el mètode experimental i el sentit artístic. Poc temps després, començà a estudiar Batxillerat per lliure. Llavors passarà com a estudiant a l’Instituto General y Técnico de Lleida on es graduà de batxiller, institut que actualment està batejat amb el seu nom, IES Màrius Torres. El curs 1926-27 i amb tan sols setze anys es traslladà a Barcelona per estudiar la carrera de Medicina. Durant el segon curs de la carrera va morir la seva mare, Maria Pereña, el 10 de març del 1928, i la tieta Conxita, “Xita” ocupà el buit deixat per mare. Màrius era un estudiant aplicat i obtenia bones qualificacions, i a poc a poc, anava adquirint una vocació clarament científica.

Ben aviat, s’enamorà de Júlia Corominas, un enamorament amagat pel poeta i que només es podia veure poèticament i en un conte que perdurava inèdit. En Màrius era un noi reservat, solitari, però amb unes grans amistats. Entre 1927-29, aplegà els primers poemes en un recull. El 1933 finalitzà els estudis de Medicina i amb els companys viatjà per França i Itàlia, viatge que fou plasmat en una ressenya i alguns poemes que escrigué.

Poc temps després, es doctorà a Madrid en sis mesos. I retornà a Lleida, en Màrius ja tenia vint-i-tres anys. El seu pare li proposà o aprofundir estudis en l’aparell digestiu a París o quedar-se a Lleida per treballar a la consulta mèdica paterna, en Màrius decidí exercir de metge a les terres de ponent. És en aquest període de temps, el que transcorre entre 1933 i 1936 en el qual dedicarà el temps a la seva professió real i a gaudir de les arts i de l’escriptura: escriu una comèdia teatral: “Una fantasma com n’hi ha poques”

...