Geografia

GEOGRAFIA

Els transports

El transport marítim: els vaixells són el vehicle més adient per al transport d'una gran quantitat de mercaderies a llargues distàncies. La seva rendibilitat s'ha mantingut gràcies a l'especialització dels vaixells i l'augment de la capacitat de càrrega entre altres. A Espanya hi ha pocs centres portuaris i són de rang mitjà a escala europea.

Per aconseguir una rendibilitat més gran, les empreses marítimes han de fer servir grans vaixells i reduir el temps d'immobilització en les operacions de càrrega-descàrrega—obliga a condicionar els ports amb infraestructures costoses.

El volum més important correspon als líquids a doll i els segueixen els sòlids a granel.

El transport aeri: es dedica al transport de passatgers i de mercaderies. Necessita unes instal·lacions apropiades i mesures notables de seguretat i de control. Cada cop hi ha més comerç de mercaderies. Per això els aeroports, a més de terminals per a viatgers han d'estar equipats amb hangars per emmagatzemar i redistribuir la càrrega.

Barajas comunica amb tots els aeroports regionals i fa de hub, de nus de coordinació amb aeroports internacionals. El trànsit aeri està liberalitzat i no hi ha monopoli de les companyies estatals.

El transport fluvial: Hi han molt pocs rius amb les dimensions i característiques escaients per poder-hi navegar. Només els cursos baixos del Guadalquivir i de l'Ebre amb embarcacions petites.

El transport terrestre: Hi destaquen l'automòbil i el camió, que permeten un desplaçament més flexible. Les autopistes estan vinculades a les àrees de més activitat econòmica i concentració de població. El ferrocarril ofereix grans avantatges, com és el transport ràpid en àrees urbanes.

La xarxa de carreteres és la protagonista del sistema de transport espanyol. S'hi ha invertit més que no pas en la xarxa ferroviària. Conseqüències: Congestió de trànsit elevada, demanda constant de noves vies a causa de l'augment del trànsit i un gran impacte ambiental.

Les xarxes d'alta capacitat canalitzen els itineraris d'interès general.

La xarxa ferroviària presenta diversos problemes derivats d'unes infraestructures obsoletes:

Molts trams són de via única

Mal estat d'algunes infraestructures

Actualment s'intenta promocionar el transport de mercaderies per ferrocarril per alleugerir els embussos de les carreteres—ha crescut el transport de mercaderies amb camió—facilitat.

Les infraestructures de comunicació s'han modernitzat en gran mesura gràcies als fons de cohesió de la UE. Entre el 1990 i el 2005 van aportar entre un 20 i un 30% de la inversió espanyola en infraestructures. També han ajudat a l'ampliació d'El Prat i de Barajas.

La població espanyola i la catalana

El règim demogràfic antic (fase I)

Aquesta llarga fase demogràfica es va estendre des del neolític fins al final del s. XVIII a la Gran Bretanya, i fins ben enllà del s. XX a Espanya. Es caracteritza per taxes de natalitat (fecunditat mitjana d'uns cinc fills per dona—mortalitat infantil) i de mortalitat (epidèmies, males collites, guerres) molt elevades. Esperança de vida cap als 35 anys. Estabilitat demogràfica

Al 1881 s'observa que la fecunditat i la mortalitat es mantenien molt elevades a l'Espanya interior, i més moderada al sud, al llevant i al País Basc. Excepció a Barcelona—industrialització que afavoreix un augment demogràfic.

El creixement demogràfic (fase II)

En aquesta fase la natalitat va continuar sent alta, però la mortalitat va començar a baixar. Com a conseqüència, hi va haver un creixement demogràfic notable. La reducció de la mortalitat va ser conseqüència de les millores en l'alimentació i en la higiene. A Espanya la fase d'estabilitat demogràfica va continuar durant el primer terç del s. XX, a causa del poc desenvolupament econòmic i social del país. A partir d'aleshores, Espanya va entrar a la segona fase del model de transició, amb un descens continuat de la mortalitat a mesura que va anar millorant l'alimentació i la higiene.

L'ajustament demogràfic (fase III)

Gran Bretanya la va viure entre el final del S.XIX i la dècada del 1940. A Espanya es va desenvolupar molt més tard. S'ha de dir que el descens de les taxes de natalitat es va anar acostant en la dècada del 1990 a les taxes de mortalitat. Baixa mortalitat infantil, augment del consum, accés a la feina de la dona—planificació familiar i descens natalitat.

El nou règim demogràfic (fase IV)

Europa i Espanya es caracteritzen per presentar taxes de natalitat i de mortalitat molt baixes, un creixement gairebé nul de població. Encara que la població, gràcies a la medicina, va augmentar l'esperança de vida fins als 80 anys.

La població a Catalunya

Fins a les darreres dècades del 19, la població va augmentar a ritme lent. A partir de llavors, a causa de l'inici del desenvolupament industrial es produeix el primer indici d'acceleració en el creixement de la població, però va ser parat per la Guerra Civil i la postguerra.

1950—Immigrants del món rural d'Espanya—Feina a la indústria

Fins el 70 es triplica la població que hi havia a principi de segle. La crisi en els 70 tornar a estancar la població.

A finals del S.XX el creixement econòmic provoca una nova onada d'immigració estrangera.

La població catalana es distribueix al territori de manera molt desigual. La concentració més gran es troba a Barcelona (23% població) i a la seva àrea metropolitana (44%). Les comarques de l'interior són les menys poblades i les del Pirineu lleidatà les de menys densitat de població tenen.

El plànol de la ciutat

Al llarg de la historia les practiques urbanístiques per fer una ciutat han anat canviant a mesura que s'anaven modificant les necessitats dels habitants, milloraven els mitjans de transport, canviaven les preferències artístiques i estètiques, evolucionaven les ideologies polítiques i socials, etc. Així doncs, cada plànol i cada entramat urbà acostumen a ser representatius d'una època concreta.

Plànol irregular: coincideix amb la part antiga de les ciutats i fa referència a la ciutat preindustrial d'origen romà o medieval. A vegades encara hi ha la possibilitat de resseguir el traçat de les antigues muralles, que antigament eren una barrera infranquejable per al creixement urbà i el límit precís amb el món rural. Aquesta delimitació feia que s'aprofités al màxim l'espai interior el que resultava en un conjunt caòtic d'edificis sense cap ordre determinat, carrers estrets i irregulars. Exemple de perímetres emmurallats: Lugo, Càceres, Granada. Són barris museus.

Plànol radiocèntric: A vegades la centralitat d'un edifici o d'un monument històric és tan gran que arriba a condicionar la forma de l'ordenació del plànol d'una ciutat o d'un barri. Així, des d'aquest punt central parteixen carrers i avingudes, que, com si fossin radis, s'allunyen del centre fins a arribar als diversos racons de la ciutat. Afavoreix una visió centralitzada de la ciutat. Ex: París, Moscou, Amsterdam, Pamplona i Vitòria.

Plànol ortogonal: Gran èxit al segle XIX, quan moltes ciutats van enderrocar les muralles i van fer el traçat dels eixamples, i també al segle XX. Presenta una forma simple, segons la qual els carrers es tallen perpendicularment entre ells. Tot plegat fa que les illes de cases siguin quadrades o rectangulars i que els edificis tinguin una disposició molt ordenada. Facilita la parcel·lació dels terrenys i el traçat de carrers amples, airejats i assolellats. Afavoreix els trajectes per eixos verticals i horitzontals. Els trajectes transversals són possibles gràcies a l'obertura d'eixos en diagonal. S. XIX-burgesia i classe mitjana

Les funcions urbanes (són les activitats que la població fa cada dia i que condicionen l'ús de l'espai de la ciutat)

Residencial: comporta una sèrie d'equipaments (escoles, CAPs, mercats) i infraestructures (aigua corrent, electricitat, recollida) per tal d'assegurar el benestar i el funcionament correcte de l'organització de la societat urbana. El barri vell si no ha estat rehabilitat acaba sent un barri residencial degradat amb poques comoditats i pocs serveis. Alguns eixamples són encara avui àrees residencials extenses però les famílies més benestants viuen a la perifèria, però amb bones condicions de serveis i equipaments. A les zones més perifèriques hi solen créixer barris obrers perquè els preus solen ser més baixos.

Comercial: Les activitats d'intercanvis de productes i de serveis són pròpies de totes les ciutats. Actualment les activitats comercials s'han multiplicat de manera extraordinària i inclouen cada dia més productes, més aspectes i més àmbits. Les funcions comercials creen també moltes altres activitats que se'n deriven, com les d'emmagatzematge i de distribució i unes altres que hi estan estretament relacionades com ara bancs, gestor, assegurances...

Industrial: La indústria ha tingut molta importància en el desenvolupament de la ciutat contemporània. Encara avui podem veure a molts llocs fàbriques, tallers i magatzems enmig d'habitatges. Les indústries modernes que contaminen s'instal·len en polígons industrials.

Militar:

...