Cafè de La Marina

Josep M. de Sagarra ha apostat per un cafè testimoni d'una època marcada per la penúria de la gent que habita més que per una imatge de cafè d'Ateneu de jubilats amb pensions de ministre. El cafè és, encara, en moltes poblacions petites, un punt de reunió que lluita contra l'aïllament que provoca la relació contemporània “ésser humà-televisió”. I l'obra El Cafè de La Marina manté aquest caràcter de punt de reunió, malgrat que sembla que el director del teatre, Rafel Duran, hagi optat per donar-li un toc de cafè-cava, amb una rampa o passarel·la immensa, que és l'única opció de moviment escènic que tindran la majoria dels personatges que apareixen des de la claror del carrer de dalt i s'enfonsen en la penombra del cafè de baix. Possiblement, aquesta opció és el que fa que, el dos primers actes d'El Cafè de la Marina, on es planteja el conflicte, predomini una certa tebior interpretativa, com si s'esperés que passés alguna cosa, que aparegués algun element o personatge que esqueixés la calma aparent que regna a la casa. L'esqueixada té diverses possibilitats, Josep m. de Sagarra dota alguns dels personatges d'El Cafè de la Marina amb petits monòlegs que són un model de llengua i discurs. També encaixa escenes amb personatges que fan de pont entre el planteig i l'esclat del conflicte. I finalment, se serveis d'alguns personatges secundaris per fer córrer l'eix del conflicte i retornar-lo al seu lloc. Amb aquesta estructura El Cafè de la Marina és una obra amb un quadre de personatges que defineixen un època i una societat (El port de la Selva com a referent històric) que només poden ser vistes tal com els ha creat el seu autor, perquè qualsevol actualització podria fer trontollar el conjunt.

...