Paridos Politicos

Davant de la greu situació de crisi (econòmica, política i social) actual, a Catalunya, així com a la resta de l’estat espanyol, s’han produït intensos debats al voltant de les institucions i dels partits polítics. El sorgiment dels partits polítics va associat al naixement de l’Estat liberal. Des d’aleshores i fins a les actuals democràcies contemporànies els partits han ocupat un paper fonamental en el desenvolupament de l’Estat i de les societats. Tal ha estat la seva importància, que la pròpia Constitució Espanyola estableix en l’article 6 del Títol Preliminar “Los partidos políticos expresan el pluralismo político, concurren a la formación y manifestación de la voluntad popular y son instrumento fundamental para la participación política…” Si atenem a aquesta consideració, experts en la matèria i als propis ciutadans (que afirmen majoritàriament que els partits són una peça fonamental de la democràcia) els partits han set, són i seran pilars fonamentals dels règims democràtics.

Així doncs, si s’accepta el paper fonamental dels partits, el debat ha de variar el seu enfoc. La pregunta no és si són necessaris els partits, si no quin model de partit és necessari. En els últims anys aquests s’han mostrat clarament incapaços de donar resposta a les demandes socials. S’han evidenciat les profundes limitacions dels partits per a realitzar aquelles tasques que els hi són atribuïdes com dirigir, regular, interpretar i representar la ciutadania. Aquestes limitacions han desencadenat, entre d’altres, una allunyament i desconfiança de la societat envers els polítics i la política (com es pot deduir de les dades que ofereixen enquestes del Centre d’Investigacions Sociològiques i del Centre d’Estudis d’Opinió).

Però aquestes limitacions només fan referència a l’activitat dels partits envers “l’exterior”. A nivell intern també s’han evidenciat profundes deficiències pel que fa al funcionament del partit. La democràcia interna dels partits queda en entredit quan alts càrrecs són nomenats a dit, la participació dels afiliats queda impossibilitada o limitada, els càrrecs són “víctimes” del mandat imperatiu etc. En un temps en el que la societat cada vegada demana una democràcia més directa, més participativa, més oberta i transparent, sembla contradictori que aquells en qui recau la tasca de fer això possible siguin precisament aquells qui, en la seva vida interna, funcionen de forma oposada.

Alguns estudis han posat sobre la taula possibles solucions a aquestes mancances dels partits. A nivell intern les reformes han d’anar encaminades a garantir els drets dels afiliats, garantir el pluralisme intern i transformar l’organització i procediments. Algunes mesures concretes podrien ser elecció dels líders i/o alts càrrecs a través d’eleccions primàries, introducció a dintre dels partits de la possibilitat de referèndum o iniciativa de l’afiliat, creació d’òrgans que garanteixin l’exercici dels drets dels afiliats i de les minories, prohibició del mandat imperatiu, publicació de comptes, lleis de transparència interna etc.

Algunes d’aquestes mesures ja estan sent considerades i/o aplicades per determinats partits polítics. Per exemple, a Catalunya, el PSC de Barcelona va escollir fa tan sols unes setmanes a Jaume Collboni com a candidat a l’alcaldia de Barcelona. A les Illes Balears, el PSIB va escollir a través del mateix mecanisme a Francina Armengol com a candidata a la presidència de la comunitat. En el panorama actual, però, son dos fets aïllats. Correspon als propis partits a través dels seus estatuts decidir com s’han d’escollir els seus líders i candidats. El mateix es pot dir del funcionament intern. El problema sorgeix (amb freqüència) quan els estatuts interns dels partits reconeixen una sèrie de drets i garanties formal però no són exercits de forma

...