Platón Filosofia Bachillerato

Plató

La República o el diàleg platónic sobre l’estat ideal és una obra exotèrica de Plató en el seu període de maduresa, quan tenia ja quaranta anys i ja havia passat per la mort del seu mestre Sócrates i per una sèrie de viatges per diverses colónies on havia contactat amb els Pitagòrics. Havent fundat l’Acadèmia després del primer viatge a Sicília. La finalitat del seu projecte era basicament política recolzat amb un sistema que rebutja els sofistes i el relativisme.

L’obra té 10 llibres i en farem un breu itinerari per després fer un perfil polític, ètic, antropològic, epistemològic i ontològic.

En el primer llibre el seu germà discuteix amb un noble sobre la definició de justícia tradicional que parteix de que tothom no som iguals. Un sofista, Trasímac, contesta que ha de ser el més fort, el noble defensa el llinatge i Sòcrates apunta que hauria de governar aquell que busca el millor per als súbdits, EL SAVI.

El segon llibre es dediquen ha definir el concepte de justícia aplicat a els bèns i a la ciutat.

En el tercer llibre, planteja que si no hi ha una bona educació és impossible que hagi un estat just de tres estaments i perquè el model tradicional d’educació no serveix.

En el quart llibre continua una reflexió sobre el plaer de poseïr coses materialsque poden embrutar tant els militars com els governants. I és que la ciutat té un paral·lelisme amb les parts de l’ànima de l’individu; ventre, cap i pit necessiten de la prudència o raó que domestica que l’ànima estigui lligada a un cos. Per aquest motiu el millor és que no hi hagi propietat privada sobretot entre els soldats perquè la força del cos no és important però podria fer molt de mal.

En el cinquè llibre la conversa s’ocupa de distingir les diferents tasques dels ciutadans. És cert que els productes tenen el que merèixer perquè no poden contemplar els ideals. Els soldats conreen ja no la temperança sinó la valentia mesurada i finalment el savi independentment de les riqueses disfruta amb la contemplació del que és immaterial. Les dones als nens, els esclaus o les lluites no tenen discriminació en aquest estat perquè tothom som esclaus de les idees i cadascú té el que es mereix independentment del sexe.

Arribant al llibre sisé s’anomena La metàfora de la línea o Els graus del coneixement, igual com Parmènides hi ha dues meitats, la de l’opinió es mou en la foscó i només és l’estudi de les coses materials i les opinions sense cap tipus de demostració. Al’altra banda està la veritat que ja no és fruit de la imaginació ni els sentits, sinò de la raó: és la matemàtica i la dialèctica dels valors. El coneixement de graus i només el filosòf pot anar més enllà de les matemàtiques i comprendre el valor dels principis que ja no tenen imatge sensible.

Al llibre seté desenvolupa El Mite de la Caverna on deixa clara la separació de dos realitats i de dos tipus de persones, només el savi trenca cadenes i agafa una nova esclavitud, la dels ideals que és capaç de donar la vida. A partir d’aquí distingeix els diferents estudis que ha de fer el savi: matemàtiques, astronomia i harmonia, i finalment la dialèctica només algú que sigui pur i místic (en un pis de lloguer no és important la gran despesa).

Arribats al llibre vuité fa una classificació, una descripció de les degradacionsmirant les seves constitucions. ARTODETI: L’aristocràcia falla perquè l’ànima dels pares no passa als fills, la timocràcia no és justa només fa servir la física/força. La oligarquia no distribueix els mèrits als millors sinó només entre ells. La democràcia dóna el poder al poble però en realitat els enganya i obliga als artesans, al poble. La tirania tampoc no té raó de ser perquè fa decisions sense cap coherència.

Ja quasi s’acaba el diàleg

...