El mètode cartesià

En el període modern, la filosofia deixa de voler conèixer la realitat per conèixer la veritat. El racionalisme, la tendència amb la qual s'inicia el pensament modern, preté demostrar la validesa de les idees, que són continguts de la ment o de l'ànima.

René Descartes, autor racionalista i creador del mateix corrent, defensa demostrar la validesa de les idees mitjançant la raó. L'obra més coneguda de l'autor és "El discurs del mètode" i és el llibre que inicia la filosofia moderna. A més d'aquesta, també són importants "Les meditacions metafísiques" i "Regles per a la direcció de l'esperit".

Descartes es plantejà què és el coneixement i respongué de manera unitària mitjançant una metàfora on compara el coneixement amb un arbre. Segons ell, les branques corresponen a les ciències particulars, el tronc a la física i finalment, les arrels a la metafísica, que és la part de la filosofia teòrica que tracta de la realitat i el coneixement. El mateix autor va observar que la base del coneixement, la metafísica, no ha avançat respecte als grans avenços de la física o de les ciències particulars en els darrers temps, gràcies a l'ajut de les matemàtiques. Descartes arriba a la conclusió que per fer evolucionar la metafísica mitjançant la matemàtica i el seu mètode: el mètode deductiu.

7.1. El mètode cartesià

Descartes insisteix de manera innovadora en la unitat de mètode tot partint de la base de la unitat de la raó. Primera tasca de la filosofia de Descartes és la recerca del mètode és a dir l’establiment clar de quines són les regles bàsiques del bon ús de la raó. La filosofia anterior s’havia enfonsat per falta de bons fonaments. Per això, segons Descartes calia avançar evitant els errors i la despesa d’esforços inútils.

Descartes, decebut pel que havia estudiat i pel món en que li va tocar viure, es va inspirar en les matemàtiques: únic model del coneixement que trobava rigorós. Va proposar que s’apliqui el mateix procediment per a l’estudi de totes les coses: la recerca d’uns principis absolutament evidents i la deducció de totes les altres veritats a partir d’aquest principi.

La proposta sens presenta de manera resumida al Discurs del mètode, obra en la qual les regles del mètode queden reduïdes a quatre:

1. Primera regla: L'evidència: És la regla més important de les quatre, i on Descartes ens mostra el criteri de certesa de la seva filosofia. Aquest criteri de certesa exposa les condicions que ha de tenir una idea per ser considerada vàlida. Segons l'autor, per que una idea sigui vàlida, ha de ser evident. Per tant, aquelles que són evidents són les úniques que seran vàlides i totalment indubtables. L'evidència es produeix en allò que és intuïtiu i immediat, és a dir que no és mediat pels sentits. La ment intueix aquelles idees que són clares (que podem advertir tots els seus elements sense el menor dubte) i distintes (que no podem confondre-la amb cap altra idea). És a dir les idees vàlides es presenten a una ment atenta tal com són i sense confusió ni barreja amb cap altre idea. Cal evitar la precipitació i els prejudicis.

2. Segona regla: necessària aplicar-la ja que els problemes que hem d’acarar no acostumen a ser simples, sinó que acostumen a intervenir de manera conjunta molts factors. Anàlisi dels problemes complexos en les seves parts més simples, fins que cada cosa sobre la qual hagi de jutjar la raó sigui conceptualment independent de qualsevol altra i es presenti a la raó com a evident. En definitiva, segona regla = l'anàlisi en parts quan els conceptes no siguin evidents per si mateixos. Analitzar consisteix en descompondre allò complex en els seus elements més simples i evidents.

3. Tercera regla (Síntesi deductiva) : un cop s’han aconseguit els principis evidents, caldrà anar deduint conseqüències ordenadament, anant del més simple al més complex. Si s’apliquen rigorosament les regles de la lògica, aquestes conseqüències seran tan dignes de confiança com els principis evidents dels quals les hem derivat. Síntesi = és un procés on es fa el camí contrari a l'anterior, ja que d'aquelles idees més simples, es va a allò més complex, des dels principis evidents fins als problemes complexos.

4. Quarta regla i última consisteix en fer una nova crida a la prudència i revisar tant minuciosament com calgui tot el procés realitzat per garantir la validesa del procés. Revisió = es tracta d'una enumeració i un repàs dels passos anteriors per tal de garantir la validesa del procés.

7.2 Del dubte a la certesa

El mètode cartesià pretén acceptar com a verdader només allò que és evident. Qualsevol dubte és motiu suficient per no incloure en el sistema l’afirmació dubtosa. No es tracta de dir que allò que no és evident sigui fals, sinó que no ho podem considerar veritable i, per tant, no podem utilitzar-lo per avançar en la nostre recerca.

Descartes pren el dubte com a mètode, però no de la mateixa manera que els escèptics, que no confien en obtenir cap resultat.

Disposat a dubtar de manera metòdica, descarta progressivament els punts de partida del coneixement que acostumen a prendre com a més sòlids.

Descartes dubte de l'experiència dels sentits, ja que de vegades ens enganyen i no mereixen una confiança absoluta. D’aquesta manera s’oposa a la concepció habitual d’allò que considerem evident, i de manera especial als corrents empiristes.

Descartes també dubta de l'experiència del propi cos, ja que per estrany que sembli, tot plegat podria ser un somni, ja que quan somniem, sentim el mateix que al estar desperts. Amb aquesta hipòtesi Descartes vol mostrar la impossibilitat de distingir amb certesa la realitat de la ficció.

Fins i tot les veritats matemàtiques, que semblen innegables, són posades en dubte per l'autor. Així a les meditacions metafísiques, Descartes introdueix la hipòtesi del geni maligne. Segons aquesta hipòtesi, el lloc d’un Déu tot poderós i bondadós, estaria ocupat per un geni igualment poderós, però maligne que es complauria a fer-nos errar fins i tot en els càlculs més senzills. La hipòtesi pot semblar estranya, però al capdavall, es tracta de descartar fins el més petit motiu de dubte.

Si puc estar enganyat de tot allò que penso, què em queda? Precisament això: que penso, i si penso, sóc. ("Cogito ergo sum") (penso, doncs sóc) I per més que un geni m’enganyi sóc jo l’enganya’t. Com podria dubtar d’aquesta veritat si el mateix fet de

...