L’època d’Alfons XIII (1902-1931)

L’època d’Alfons XIII (1902-1931)

2n BATX. Antoni Marquès

Regeneracionisme i reformisme a l’inici del segle XX. Els primers anys del regnat d’Alfons XIII

Canvi de protagonistes. El reformisme conservador d’Antonio Maura i del Partit Liberal

El Desastre colonial significà el final del govern de Sagasta i la desaparició en l’àmbit polític de Cánovas. Ara era el torn d’una onada de nous polítics, com ara el conservador Francisco Silvella que presidí el govern amb el general Polavieja o el regionalista català Manuel Duran al seu gabinet. Tanmateix els resultats foren molt discrets.

El 1902 Alfons XIII arribà a la majoria d’edat i s’accentuà l’intervencionisme de la corona respecte a l’època d’Alfons XII i de la seva regència de la seva mare. Es seguí amb el torn de poder (ara conservadors, ara liberals…), aquests segons dirigits ara per Silvella, fins que fou substituït per Antonio Maura i Montaner, màxim exponent del que seria el nou partit conservador. Va arribar a presidir el Consell de Ministres durant cinc vegades entre 1903 i 1922.

Maura havia començat la seva carrera política en el Partit Liberal-Fusionista, però es canvià al conservador arran de la desfeta colonial. Maura era partidari d’una “revolució des de dalt”, que s’havia de concretar a partir de la formació d’una nova classe política i el “suposat” suport de les masses neutres que fins aleshores s’havia mantingut al marge de la política.

Tot i que oficialment volia combatre el caciquisme, ell mateix el va fer servir recurrentment a la seva circumscripció de Mallorca. Però també es veritat que la seva reforma electoral de 1907 va fer més difícil el frau electoral, tot i que no hi posà fi.

Inicià una política reformista, donant una major autonomia als ajuntament i diputacions, però en l’aspecte econòmic, l’intervencionisme de l’Estat fou la tònica dominant. Les seves lleis més importants foren la de protecció de la indústria i la de foment d’indústries i comunicacions. Destaca la creació de l’Institut Nacional de Previsió el 1908, antecedent de la Seguretat Social i la promulgació de la llei del descans dominical.

Per la seva part, els governs liberals D’Eugenio Montero Rios, Segismundo Moret i José Canalejas (1910-12) seguiren amb la política reformista.

Es presenta un projecte per substituir l’impost de consum per un impost progressiu sobre les rendes urbanes, que les classes acomodades refusaren frontalment. S’intentà afavorir les classes populars amb la Llei de Reclutament i amb la regulació del treball femení i dels contractes laborals.

També intentaren reduir la influència de l’Església i aprofundir en la separació Església-Estat amb la promulgació de la Ley del Candado, que prohibia la instal·lació de nous ordres religiosos al país sense l’aprovació del govern.

Canalejas també promulgà la Llei de Mancomunitats el 1912, amb la cosegüent ira dels centralistes. Canalejas fou mort per un anarquista el 1912.

Igual que en l’anterior etapa, les forces de l’oposició (republicans, socialistes, nacionalistes i forces obreres) tingueren poques opcions d’accedir al govern. Si bé feien la guerra pel seu compte i posaven veu a les protestes populars, poca incidència tingueren en les polítiques del Govern.

Interiorment eren partits dividit en faccions moderades i més radicals, especialment els obreristes. En les files dels quals sorgí l’anarquisme radical que promulgava la destrucció de la societat burgesa. De fet, fou el responsable de nombrosos atemptats, com els assessinats frustrats d'Antonio Maura o del mateix Alfons XIII. No tanta sort va tenir Canalejas, que fou tirotejat per un pistoler.

L’aventura marroquina i la Setmana Tràgica

El protectorat del Marroc

El Desastre del 98 havia acabat amb les restes de l’imperi espanyol en el moment en que les grans potències europees i els Estats Units, no sense tensions, es repartien el món en àmplies zones d’influència colonial.

Uns dels territoris en discòrdia era el Marroc, un sultanat independent desitjat per França i Alemanya. França hi volia crear un protectorat per completar el seu domoni al nord-oest d’Àfrica, mentre que Alemanya, que havia quedat mal satisfeta amb el repartiment de la Conferència de Berlín que el Marroc entrés dintre de la seva òrbita, encara que oficialment, el Govern alemanys defensava la independència del sultanat marroquí.

La visita del kaiser Guillem II a Tanger el 1905 ocasionà un gran conflicte diplomàtic que s’hagué de resoldre mitjançant la Conferència d’Algesires el 1906, amb la mediació britànica.

En realitat, Gran Bretanya no podia tolerar la presència alemanya al Marroc atesa la seva importància estratègica a l’entrada de la Mediterrània, i per tant, en la vital ruta a l’Índia. Per això la Conferència d’Algesires acabà confirmant els acords de 1902 entre Espanya i França de dividir el territori marroquí en dues zones d’influència:

Una espanyola a la franja septentrional, i una altra francesa, molt més extens, que estendria per la resta del sultanat. Aquesta distribució donava dret a les dues potències a intervenir en la seva zona d’influència.

El conflicte marroquí desencadenant de la Setmana Tràgica

El resultat de la Conferència d’Algesires fou vist als cercles econòmics , polítics i militars espanyols com una oportunitat per rescabalar-se de les pèrdues del 98, i de reedificar una altre imperi colonial, ara a Àfrica.

Però tot plegat no seria més que una il·lusió. De moment, l’intent de penetració militar per ampliar la zona de Melilla i protegir els interessos miners, provocà la reacció de les tribus locals (cabiles).

Davant aquesta tessitura, el Govern de Maura ordenà la mobilització de milers de reservistes. Si el servei militar ordinari ja era molt impopular, la mobilització dels reservistes provocà un rebuig frontal que ja es manifestà el 18 de juliol de 1909, quan el primer contingent de tropes embarcà al port de Barcelona.

Els partits i sindicats antimonàrquics (socialistes, anarquistes i republicans), intentaren capitalitzar la protesta popular, i el 24 de juliol constituïren un comitè que va fer una crida a la vaga general pel dia 26.

La vaga derivà en greus aldarulls i en una revolta oberta que es perllongà durant dies. Justament el mateix 26 de juliol, les tropes espanyoles patien una greu derrota a mans de les tribus marroquines al Barranco del Lobo, no molt lluny de Melilla, amb centenars de morts i ferits.

La revolta de Barcelona, coneguda com la Setmana Tràgica, tenia causes profundes i complexes, ja que hi van confluir la protesta pel sistema de reclutament i l’antimilitarisme de les classes populars, les tensions socials acumulades, així com el rebuig a l’Església i a la burgesia capitalista.

L’esclat popular superà de molt els objectius del comitè de vaga: es van cremar nombroses esglésies i uns 80 edificis religiosos, s’aixecaren barricades als carrers i es van atacar les forces de l’ordre públic; el balanç fou de 79 morts.

Les autoritats respongueren amb la declaració de l’estat de guerra i reprimiren la revolta militarment fins que Barcelona va tornar a la normalitat. Es van produir moltes detencions i els consells de guerra van dictar 17 penes de mort de les quals se’n van executar 5.

Un dels executats era el pedagog i lliurepensador Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat d’haver inspirat la revolta; fou considerat un màrtir de la lluita per les llibertats pels sectors antimonàrquics.

La repressió aixecà moltes protestes, tant a l’interior del país com a l’estranger. Alarmat, el rei destituí Antonio Maura i encarregà la formació de govern al liberal Segismundo Moret.

Espanya en la conjuntura de la Primera Guerra Mundial

Espanya i la Gran Guerra

Des del punt de vista internacional, Espanya era una potència de segon rang i romania aïllada de les grans aliances militars, encara que Sivella i altres caps de govern havien intentat una major presència internacional.

La feblesa militar d’Espanya no la permetia de participar en una guerra general excepte en el cas de violació de la seva sobirania. D’aquí que en esclatar a Gran Guerra l’estiu de 1914 el govern conservador d’Eduardo Dato proclamàs la neutralitat.

No era tan sols la mesura més prudent, sinó en realitat, l’única possible atesa la situació del país i dels seus interessos.

Però malgrat la neutralitat oficial, l’opinió pública es dividí en dos bàndols, els aliadòfils (formats per les forces més progressistes, que veien en França i Gran Bretanya la causa dels ideals liberals i democràtics), i els germanòfils (les classes altes i conservadores, que veien en els imperis alemanys i austrohongarès l’encarnació de l’ordre internacional).

Per la seva banda, les forces obreres es mostraven contràries a un conflicte que només beneficiava l’imperialisme i les forces capitalistes. Tot i les pressions dels dos bàndols, els successius governs espanyols mantindrien la neutralitat.

Una oportunitat de creixement econòmic mal aprofitada

En aquest context, Espanya aprofità per negociar amb els països contendents, sobretot les potències aliades subministrant aliments, primeres matèries i productes industrials, la qual cosa significà un creixement econòmic i donà un fort impuls a la industrialització.

Càlculs de l’època avaluen els ingressos de l’economia espanyola

...