Monarquia I Republica Romana

LA MONARQUIA

No hi ha dubte que la Roma primitiva es regia per un sistema monàrquic. Tanmateix no es pot donar crèdit a ulls clucs als noms dels reis, la seva cronologia i les seves realitzacions, tal com els han transmès els historiadors romans (vegeu el quadre inferior). Segons la tradició hi va haver set reis, dos de llatins, dos de sabins i tres d'origen etrusc. El primer, Ròmul, és clarament un personatge mític, l'heroi epònim de la ciutat. En canvi entre els altres podria haver-hi personatges en part històrics, en part llegendaris. Però és possible que en fossin més i que l'inici de la monarquia fos a la segona meitat del segle VII a.C., en comptes del segle VIII. La monarquia romana no era hereditària sinó electiva: el rei devia ser escollit pels patricis, amb una certa participació del poble i del rei anterior, però no devia pertànyer als rengles patricis sinó que de vegades era fins i tot un estranger. De tota manera sembla que els últims reis van ser tirans i usurpadors que havien pres el poder per la força i que s'hi mantenien gràcies al suport popular enfront de l'aristocràcia. Aquest hauria estat el cas de Servi Tul•li i de Tarquini el Superb. Així el derrocament de la monarquia es podria interpretar com una reacció dels patricis per fer-se amb el poder. En efecte, la tradició narra que el darrer rei etrusc, Tarquini el Superb, va ser expulsat el 509 a. C. de Roma per una revolta provocada per la violació d'una noble romana anomenada Lucrècia per part del seu fill Tarquini el Jove. Després de la monarquia etrusca a Roma es va instaurar una república dominada per les famílies patrícies. Els reis romans, el seu origen, la seva cronologia i les seves principals realitzacions segons la tradició: Ròmul (753-717 a.C.) Llatí, fundador de Roma, va dividir el poble en patricis i plebeus, va crear el senat i d'altres institucions fonamentals. Numa Pompili (716-674 a.C.) Sabí, funda les principals institucions religioses. Tul•lus Hostili (673-642 a.C.) Llatí, conquesta Alba Longa. Anc Marci (641-617 a.C.) Sabí, va estendre el territori romà fins al mar. Tarquini Prisc (616-578 a.C.) Etrusc, va introduir innovacions constitucionals i va vèncer els sabins. Servi Tul•li (578-534 a.C.) Etrusc, va construir la muralla que encerclava els set turons -el pomerium o recinte sagrat de la ciutat- i va dividir en centúries el poble romà segons la seva riquesa . Tarquini el Superb (534-509 a.C.) Etrusc, va convertir Roma en la primera potència d'Itàlia central i va edificar el temple capitolí. Els etruscos Els tres reis d'origen etrusc posen la qüestió de quina era la naturalesa de la presència a Roma dels etruscos. Els etruscos eren un poble no indoeuropeu amb una societat avançada formada per ciutats-estat que, des de la regió centre-nord-occidental de la península itàlica, es va estendre durant els segles VII i VI a.C en direcció a la plana del Po i la Campània. Molts historiadors pensen que Roma va ser conquerida pels etruscos, mentre que altres pensen que simplement hi va emigrar un cert nombre d'etruscos, com gent d'altres pobles de l'entorn. És cert que tenen un origen etrusc alguns rituals de la religió romana -per exemple l'art dels harúspexs-i alguns vestits i símbols de les magistratures i potser també alguns elements arquitectònics i l'alfabet, però el que uns veuen com a indicis d'un domini etrusc a Roma, altres ho consideren producte d'una influència mútua entre pobles veïns.

LA REPÚBLICA

A l'expulsió de l'últim rei (509) va seguir una república oligàrquica, un sistema polític força complex que duraria mig mil•leni, on el poder estava repartit entre nombrosos magistrats elegits anualment, el senat i les assemblees en les quals participava, de manera desigual, tota la ciutadania. El sistema estava orientat a mantenir el poder en mans del conjunt de la classe dominant -primer el patriciat i després la noblesa- i impedir que se'n destaqués massa un membre per sobre els altres i assolís un poder excessiu. Els dos segles i mig del primer període de la República van estar marcats principalment per dos processos paral•lels: els conflictes socials provocats per la lluita pel poder polític, acaparat pels patricis, i l'expansió que duria els romans a dominar la península Italiana.

Als inicis de la República els patricis tenien el monopoli del poder polític- gràcies a l'accés restringit al senat i a les principals magistratures- i la major part dels recursos econòmics, mentre que la plebs estava apartada dels òrgans de govern. A més a més molts plebeus pobres es trobaven forçats a treballar els camps dels grans terratinents per pagar els deutes que havien contret en moments de penúria. Durant la primera època de la República els plebeus van lluitar llargament per obtenir els mateixos drets polítics que els patricis i per acabar amb la servitud per deutes. Una de les fites que recull la tradició va ser l'anomenada seccessió de la plebs (493 a.C.): els plebeus van abandonar el recinte de la ciutat per instal•lar-se temporalment al mont Aventí i crear institucions pròpies de la plebs, al marge del sistema republicà: magistrats -tribuns de la plebs i edils- i una assemblea -consell de la plebs. La primera consecució dels plebeus va ser la redacció escrita de les lleis, fins aleshores consuetudinàries i només conegudes pels magistrats patricis. En efecte, a mitjans del s. V a.C. (c. 450) dues comissions de deu juristes (decemuiri) van posar per escrit la Llei de les dotze taules, les quals, malgrat que confirmaven els privilegis del patriciat, suposaven l'avenç de fer públic per primer cop el dret i és un dels primers textos escrits en llatí. A poc a poc els plebeus van anar aconseguint altres concessions: la integració progressiva de les institucions plebees -tribú de la plebs, edils, consell de la plebs- al sistema republicà, la possibilitat de celebrar matrimonis mixtos entre membres de totes dues classes, l'obertura del consolat, el càrrec públic més alt, als plebeus, i a les altres magistratures. De tota manera els qui més van beneficiar-se van ser una elit minoritària dels plebeus, que acabarien integrant-se en la nova noblesa patrícia-plebea.

Des del s. V al s. III a.C. Roma passa de ser una ciutat-estat a conquerir, de manera gradual però imparable, tota la península Itàlica. Al segle V a.C. Roma forma part de la Lliga llatina formada per les ciutats-estat del Laci. La Lliga s'enfronta en una sèrie de guerres amb els pobles veïns i els venç. Durant el segle següent els etruscos, els llatins i la mateixa Roma pateixen una invasió de gals que van entrar a sac a la ciutat i se'n van anar a canvi d'un feixuc

...