Antígona De Salvador Espriu

ANTÍGONA, de Salvador Espriu

1.- El mite d’Antígona en l’antiguitat clàssica

El personatge mític d’Antígona pertany a una de les dues sagues heroiques més famoses de l’antiguitat, la dels Labdàcides, que van governar molt tràgicament la ciutat de Tebes. Com tots els relats mítics grecs, el seu origen es perd en els temps remots, quan les històries de déus i herois es transmetien de manera oral. Amb l’aparició de l’escriptura el mite queda fixat per escrit i els poetes es converteixen en els seus transmissors, donant versions variades i observacions personals.

El mite heroic del rei Èdip i la seva descendència és un dels que més interpretacions ha provocat des de temps antics fins ara, però en la història o la tradició d’un mite hi ha versions privilegiades per la seva qualitat literària i poètica, que han marcat tota la tradició posterior. Aquest és el cas de la visió d’Èdip del autor grec Sòfocles. En el cas del relat que ens ocupa, Antígona i la seva desgraciada família van ser una de les fonts d’inspiració més importants per a la tragèdia grega, que feia servir aquestes històries i herois per provocar l’emoció, la compassió i el terror del ser humà i per fer-los servir com a exemples de comportament.

La primera font escrita que tenim per conèixer el mite és la tragèdia Els Set contra Tebes d’ Èsquil . Però la font més importat i decisiva són les obres de Sòfocles sobre la saga: Antígona, Èdip rei i Èdip a Colonos. Èdip pertany al llinatge de Cadme. Tots els seus avantpassats van regnar a Tebes. El seu pare és Laios i la seva mare Iocasta. Només néixer, o segons altres autors abans de ser engendrat, ja li va caure a sobre una maledicció. Un oracle va dir a Laios que, si tenia un fill, aquest mataria el seu pare i es casaria ambla seva mare. Laios no en va fer cas i va engendrar Èdip i va ser castigar per això i per intentar impedir que es complís

l’oracle. Hi ha diferents versions del que va passar després, però segons Sòfocles el criat de Laios, que havia de desfer-se del nadó, va lliurar el nen a uns pastors estrangers i aquests li van donar als reis de Corint, Pòlib i la seva esposa, amb el quals va passar la seva infància i adolescència. En aquest moment es va assabentar de l’oracle, mataràs el teu pare i et casaràs amb la teva mare, i va decidir no tornar a Corint pensant que els reis de la ciutat eren els seus pares. Durant el viatge, es va trobar amb Laios en un camí molt estret i, després d’una baralla amb els heralds per la preferència en el pas, Èdip va matar el rei Laios, naturalment sense saber qui era. Després d’aquest fet, va arribar a Tebes i es va trobar amb l’Esfinx, monstre mig lleó i mig dona, que plantejava enigmes als viatgers i se’ls menjava si no sabien la resposta. Èdip va resoldre l’enigma, el monstre va morir i s’alliberà la ciutat. Èdip va entrar victoriós a Tebes i, en agraïment al seu salvador, es va casar amb la reina viuda, Iocasta. L’oracle s’havia complert. Amb Iocasta va tenir quatre fills i després va descobrir tota la veritat dels fets. Aquesta revelació, que ell mateix propiciarà, el va convertir en assassí, parricida i incestuós i va significar la catàstrofe del destí d’Èdip. Iocasta se suïcidà i ell s’exilià de Tebes, arrencant-se els ulls, segons Sòfocles. L’acompanyà la seva filla Antígona. Antígona és la filla d’Èdip i Iocasta, i la germana d’Ismene, Etèocles i Polínices. Després que Èdip fos menyspreat i rebutjat pels seus fills, Etèocles i Polínices, per l’incest, i per la mort de la seva mare, els va maleir, vaticinant-los que es partirien el regne, Tebes, amb l’espasa i que es donarien mort mútuament. Foragitat de Tebes, Èdip se’n va anar cap a la regió de l’Àtica, concretament a Colonos, acompanyat per la seva filla Antígona, i més endavant Ismene s’hi va afegir també, per compartir la sort del seu pare. I quan va morir Èdip, van tornar a Tebes. En el repartiment del regne, Etèocles i Polínices, havien de governar un any cadascun. Però un dia Etèocles no va voler cedir el torn de govern que corresponia al seu germà Polinices. Llavors Polínices va cercar ajuda a Argos, d’on va tornar amb un exèrcit comandat per set cabdills. Cada un va atacar una de les set portes que envoltaven la ciutat de Tebes. I en una de les set portes es van enfrontar els dos germans, que es van donar mort mútuament. Després l’exèrcit argiu va ser derrotat i es va haver de retirar. Creont, oncle d’ Etèocles, Polínices, Ismene i Antígona, com a familiar més proper al rei mort, es va fer càrrec del regne i es va proclamar rei de Tebes. I en aquest punt és on comença la tragèdia de Sòfocles. El primer que va fer Creont va ser decretar la prohibició de sepultar el cos de Polinices, el qual havia estat un traïdor, ja que havia lluitat contra la seva pròpia ciutat i pàtria, i va ordenar que el deixessin en un descampat exposat a la vergonya pública, als gossos i a les aus de rapinya. Els honors fúnebres eren molt importants per als grecs, doncs l’ànima d’un cos que no estava enterrat, estava condemnada a vagar per la terra eternament. Per aquesta raó, Antígona va decidir enterrar el seu germà i va realitzar sobre el seu cos els corresponents ritus, rebel•lant-se així contra Creont, el seu oncle i sogre, doncs estava compromesa amb Hèmon, fill de Creont. La desobediència va implicar per a Antígona la seva pròpia mort: condemnada a ser enterrada viva, va evitar el suplici penjant-se. Per altra banda, Hèmon, quan va entrar a la cripta en la qual havia estat posada Antígona, amb l'objectiu de salvar-la, i la va veure morta, va travessar-se l'espasa en les seves pròpies entranyes; mentrestant, Eurídice, esposa de Creont i mare d’ Hèmon, es va suïcidar quan un missatger li va fer saber que el seu fill havia mort. Les morts d’ Hèmon i Eurídice provoquen un profund sofriment en Creont, qui finalment s'adona del seu error a l'haver decidit mantenir la seva sobirania per sobre de tots els valors religiosos i familiars, implicant la seva pròpia dissort.

2.- Antígona i el teatre contemporani: Bertolt Brecht i Jean Anouilh

El 1939, immediatament després de la caiguda de Barcelona, va escriure l'obra teatral Antígona. Avançant-se a l'ús del mite grec que faran dramaturgs com Anouilh (Antigone, 1944), Espriu el va utilitzar per a vehicular un missatge de perdó i de reconciliació entre els lluitadors. Antígona estableix clarament el discurs didàctic en l'obra d'Espriu.

Properes a l'Antígona d'Espriu, per la voluntat de fer una transposició de la tragèdia clàssica a un fet d'actualitat concret que pogués ser identicat fàcilment pel públic pel seu caràcter de drama col•lectiu, són les versions d'Antígona escrites per dos contemporanis seus, l'autor francès Jean Anouilh i l'alemany Bertolt Brecht.

L'Antígona francesa s'estrena el 1944, en plena ocupació nazi de París, però no es pot publicar fins a 1946, una vegada finalitzada la Segona Guerra Mundial i alliberat el territori francès. No és probable que aquesta obra influís en l'Antígona d'Espriu. De fet, ell mateix en el pròleg confessa que no l'ha llegida. A més, quan es va escriure la primera edició de l'Antígona d'Espriu, Jean Anouilh no havia escrit encara la seva, i cal descartar, doncs, aquesta influència. L'Antígona de l'alemany Bertolt Brecht encara que tampoc es pot detectar cap influència en la primera versió d'Espriu perquè la de Bertolt Brecht és posterior, es publicà el 1947 i s'estrena a Zuric el 1948. Brecht situa l'acció al Berlín de 1945, a finals de la Segona Guerra Mundial, de manera que la coincidència entra la idea d'Espriu i la de Brecht és evident. Però si tenim en compte que Brecht és un dels autors que importa l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual com a nou model per a la renovació teatral de l'escena catalana, i que quan Espriu revisa el text, el 1963, sí que té a l'abast l'obra de l'autor alemany, i sí que podria considerar-se alguna influència de l'Antígona de l'obra de Brecht en la d'Espriu, sobretot perquè els canvis realitzats per aquest últim imprimeixen a l'0bra una certa modernitat que no tenia el text inicial. Amb tot té el seu segell original i la concepció pessimista del món és el que pesa en la seva obra.

3.-Antígona en el teatre català. Salvador Espriu i les dues versions d’Antígona

Antígona, escrita el 1939, publicada el 1955 i estrenada el 1958, és el mite clàssic que permet a l'autor de dur a terme l'anàlisi sintètica, però intensa, de la lluita fratricida entre les dues Espanyes històricament enfrontades per la Guerra Civil. Antígona es pot interpretar des de diferents punts de vista, perquè el que Espriu hi ha intentat és donar-nos les «raons dels personatges», les motivacions i les justificacions per les quals cada bàndol actua. I dins aquest context, una víctima innocent que només es regeix per l'amor: Antígona.

Salvador Espriu va escriure la seva obra Antígona, al final de la Guerra Civil espanyola. Els motius de l’autor estan molt clars en aquest cas. La guerra havia estat per al poeta una desgraciada baralla entre germans i havia tingut unes conseqüències nefastes tant per a les persones com per a la cultura catalana. Per tant, a causa de la seva ampla coneixença del món clàssic, va identificar ràpidament el conflicte bèl•lic espanyol amb la guerra contra Tebes i va utilitzar el mite de Sòfocles com a metàfora de la situació de la seva

...