Ressenya La guerra no tiene rostro de mujer, de Svetlana Alexievich

Ressenya:

La guerra no tiene rostro de mujer, de Svetlana Alexievich

L’obra que es passarà a tractar s’anomena La guerra no tiene rostro de mujer, la qual va ser escrita per l’escriptora i periodista bielorrusa, Svetlana Alexievich (1948). Com bé he dit abans, Alexievich és una afamada periodista, escriptora i assagista, la qual ha guanyat diversos premis, entre ells el Premi Nobel de Literatura 2015. L’autora ha creat el seu propi gènere literari, el qual busca aprofundir en les històries més personals, des d’un punt de vista més humà. Algunes de les seves obres més destacades són: Últims testimonis (1985), Els nois del zinc (1989,1991), Pregària de Txernòbil (1997) o Temps de segona mà (2013).

La guerra no tiene nombre de mujer va ser publicada l’any 1985, a Rússia. Tot i això, la censura del règim la va obligar a treure relats i entrevistes, ja que no els beneficiava. No va ser fins el 2004 que l’autora va poder publica l’obra reescrita, aquest cop amb els testimonis que havien estat censurats.

Les dones mai han sigut protagonistes de la història, ni molt menys han estat en el centre dels grans relats, sinó que han estat limitades a ser personatges secundaris, esdevenint aquestes únicament útils quan poden ajudar al sexe oposat o per ser sexualitzades. Així doncs, el que busca l’autora amb la seva obra és donar veu a totes aquestes heroïnes que van lluitar al front, que van aconseguir vèncer el nazisme i van aconseguir sortir vives per explicar-ho.  

Com he dit anteriorment, Svetlana Alexievich escriu aquesta dura alhora que emocionant obra amb la finalitat de donar veu i visibilitat a totes aquelles dones soviètiques que van participar en la Segona Guerra Mundial, i de les quals la història se n’ha oblidat i ha acabat, com sempre, silenciant-les. L’autora decideix entrevistar a més d’un miler de dones soviètiques que van posar en risc la seva vida per combatre fins la mort el nazisme, visibilitzant així la gran feina de les dones dins la Segona Guerra Mundial, la qual ha estat explicada sempre des de la perspectiva masculina.

Així doncs, l’autora comença a buscar dones que haguessin lluitat en la Gran Guerra Pàtria i, tot i que algunes rebutges l’oferiment que les entrevistin, la majoria d’elles estan disposades a explicar les històries i experiències que la història no ha volgut escoltar. Alexievich es veu abocada en nombroses ofertes d’entrevistes, i acaba recorrent tota la URSS amb la finalitat d’entrevistar a totes aquestes dones, des de panaderes fins a partisanes. Durant la guerra, les dones van demostrar la seva valia i la falta que feien dins el front i la rereguarda.  La necessitat de totes aquestes dones dins el front va fer que els seus camarades les veguessin com a iguals, ni tan sols importava la edat, l’estat civil o la situació laboral. Tant homes com dones tenien el mateix status quo, les trinxeres els hi van donar la igualtat que mai no havien tingut. L’únic que importava era guanyar la guerra.

Tot i això, un cop finalitzada la guerra les dones es van veure de nou lligades de mans i peus al patriarcat i al que s’esperava d’elles, perdent totes aquelles “igualtats” que havien aconseguit a les trinxeres. Més enllà de la manca d’igualtat d’estatus d’ambdós sexes, les dones van patir encara més discriminacions un cop guanyada la guerra: totes aquelles dones que havien lluitat en el front eren llavors mal vistes i jutjades, arribant a ser acusades de prostitutes per haver pres part del conflicte armat. Per aquest motius, moltes de les dones que van lluitar al capdavant van callar un cop acabada la guerra, per por a la recriminació social i a la vergonya. Així es com es va aconseguir ocultar i esborrar (temporalment) la memòria de tantes dones.

« Nos lo teníamos callado. No le confesábamos a nadie que habíamos combatido. Como mucho, manteníamos contacto entre nosotras, nos intercambiábamos cartas. Transcurrieron por lo menos unos treinta años hasta que empezaron a rendirnos honores... A invitarnos a dar ponencias... Al principio nos escondíamos, ni siquiera enseñábamos nuestras condecoraciones. Los hombres se las ponían, las mujeres no. Los hombres eran los vencedores, los héroes; los novios habían hecho la guerra, pero a nosotras nos miraban con otros ojos. De un modo muy diferente... Nos arrebataron la Victoria, ¿sabes? Discretamente nos la cambiaron por la simple felicidad femenina. No compartieron la Victoria con nosotras. Era injusto... Incomprensible... Porque en el frente el trato que nos habían dado los hombres era formidable, siempre nos protegían. En la vida normal nunca he vuelto a ver por su parte un trato similar.  »  ^[1] 

...