La carcel y sus consecuencias

La cárcel y sus consecuencias (Jesús Valverde^[a])

Procés d’inadaptació social:

1. Inadaptació objectiva: situació en el que el comportament des adaptat és essencialment utilitari. Amb l’objectiu d’aclcançar metes socials adaptatives per+o amb mitjans diferents. (Acotumen a ser els més eficaços pel que fa a la seva vida/ situació personal). Ës a dir, inadaptació als mitjans no a les metes socials.  L’individu no ho vivència com anormal però les institucions de control si (p.60). Aquest a resposta institucional vé determinada per dos factors: absoluta separació entre el jutge i el muchacho desadaptado, a causa de les diferències entre el món socialitzador i relacional de cadascun d’ells. I en segon lloc: la formalització del inadaptat com a delinquent des del primer moment al fer-lo passar pel sistema judicial cada cop més punitiu.
2. Inadaptació subjectiva: La interpretació de la conducta desadaptada com un delicte – no com la manifestació de les carències vitals del individu- provoca una determinada actuació institucional, que s’acaba plasmant més aviat que tard, en un internament anormaitzador que tindrà unes conseqüències desestructurals sobre la conducta de l’individu, que anirà perdent progressivament el seu caràcter utilitari, com també sobre les seves consistències comportamentals que també experimentaran un deteriorament. (p.61). Quan el intern arribar a la “percepció de la seva pròpia vulnerabilitat^[b]”  ( pot ser quan canvien educadors per carcelereos) es quan es passa de la situació d’inadaptació objectiva a la subjectiva.

Parlem d’unes consistències conductuals caracterñistiques de l’inadapdat que no són les desencadenants de la conducta desadaptada sinó que en són les conseqüències.

++ Abans d’individualtizar o institucionalitzar el conflicte, cal que parlem de la prevenció com a qualitat de vida. Serveis Socials té un paper molt important. (Frenquent contacte amb individus de nivells de marginació elevats: quan la seva sociabilidad està perjudicada). No és una intervenció dirigida al individu sinó al seu context socialitzador. (Aqui hi entren desde intervencions polítquies, a PDC, etc)

Quan ja hi ha el problema de desadaptació ( ja ha entrat en contacte amb les institucions de control social), la intervenció no ha de canviar sinó profunditzar i personalitzant més: la intervenció ha de respondre a les necessitats de l’individu, sobretot educatives. És a dir, alternatives de vida. → Intervenir sobre el ambient de la vida de l’individu per modficiar les seves pautes adaptatvives de comportament en aquell ambient. Segons l’autor cal oferir alternatives reals a la conducta desadaptada i crear la possibilitat de reconciliació entre l’individu i l’ambient. És per això, que l’empresonament no ho permet perquè en si mateix suposa un ambient anormal amb una contradicció desde el punt de vista educatiu: no es pot educar per a la societat aïllant a l’individu de la relació social. (p.65)

Quan el conflicte ja es troba profundament personalitzat i la persona ja està submergit en la situació de inadaptació subjectiva, la intervenció compta amb menys possibilitats d’èxit.  Dins les presons, la intervenció és passiva consistint a evitar o més aviat, retardar el procés de prisionalització que inevitablement experimentarà l’intern. (p.66). “Las prisiones se estan convirtiendo cada vez más en ghets inaccessibles donde se hacian personas que están perdiendo toda posibilidad de integrarse en la comunidad”.

Capítulo 3: Aspectos generals de l’internament.

Són les característiques de l’ambient i sobretot, com les percep l’individu el que determina quin són els paràmetres bàsics de l’daptació de l’individu en aquell ambient. (p.68)

La presó en una institució de control social que s’estructura en funció dels aspectes purament regimentals i de seguretat, amb una atenció secundària a la intervenció. La vida allà dins està regida pel reglament on l’objectiu és dominar a l’intern, no pas crear un context terapèutic. (p.70)

L’èmfasi per la seguretat i el control de la vida de l’intern converteix a la presó en un ambient que transmet violència, factor important en l’anormalització progressiva de la seva conducta i per tant, en la configuració d’unes consistències comportamentals adaptades a aquesta situació. A això se li uneix una estructuració de la vida diària de l’intern amb una gran rigidesa però buit de contingut, així com una planificació absoluta d’allò que pot i no fer, al marge dels seus interessos i necessitats. (p.70)

Estructura arquitectònica

Parlem de la quantitat d’espai: espai disponible molt escàs, diferent a l’espai existent. No sempre està disponible: exemple espai d’activitats, etc. Tothom necessita moments de privacitat, d’intimitat personal, de soletat i de no compartir. Un espai acollidor, personalitzat amb el que s’identifiqui i li ofereixi serenitat i relaxació. A la presó és é simportant perquè el intern està stomès a una gran pressió constant i la celda molts pocs cops permet aquesta personalització. A més s’ha de compartir (p.73)

A la presó podem parlar d’un doble “hacinamiento” amuntegament:

• El físic: hi ha pocs metres quadrats disponibles en funció del número de presos
• Psicològic: fa referència a la constant companyia dels altres, a la impossibilitat d’estar sol.

A més, el seu disseny està  fet per a dominar, sotmetre i despersonalitzar a l’intern. (p.75)

Skyes (1958) citat en p.75: Parla sobre l’amenaça que suposen les parets sobre l’individu.

La vida a presó. La presó com un sistema de vida alternatiu

El pres té bàsicament dos tipus de relacions. Amb la institució (submissió o enfrontament) i amb la resta d’interns. I ell, ha de compaginar aquestes dues realitats.

La presó doncs és un altre sistema social: amb el seu sistema comunicatiu,  agent de control social ( encarregat de reprimir qualsevol condcta que es surti de la norma).

Las carències educatives i culturals són aquelles ue l’intern arrosega en el seu procés de desadaptació social (p.81). En aquest sentit, l’individu ha d’esta rne una situació de poder aconseguir un nivell mínim d’educació que el permeti tenir unes relacions interpersonals més gratificants així com accedir a nivells de feina suficients que el puguin oferir una certa qualitat de vida, així com també una mínima relació laboral..* es necessari que hi existeixin programes i docent preparat (p.82)

El pati

Per a l’autor, els temps que hi passa és un dels determinants claus dins del procés de prisonalització (trànsit de la inadaptació objectiva a la subjectiva). Exemple on es desenvolupen consistències conductuals que fora resulten desadaptatives: el passeig penitenciari. Marxa ràpida, donant sempre els mateixos passos, en la mateixa direcció i donant el tomb sempre al mateix lloc.  (p.87). Aquesta acció monòtoma provoca: sensació de buidor o de pèrdua de temps perquè es camina però sense arribar a cap objectiu que porta a una sensació d’ansietat permanent a causa de la gran quantitat de temps destinat a pensar i a donar voltes de manera obsessiva sobre una mateixa qüestió. Aquest fet condueix a un fatalisme que redueix les possibilitats de pensar en una solució fora dels murs de les presons. A més, el risc de consumir droga dins la presó també afecta a la ansietat percebuda. Si s’està en les xarxes de la droga, es perd el poc marge de decisió i llibertat del que l’intern disponia

(p.90) És evidente que las prisiones no funcionan, almenos como Instituciones de recuperación, que es uno de los fines que la legislación le atribuye.

Capítol 4: Conseqüències  de la experiència d’empresonament al sistema penitenciari.

(p.99) Parla de com fer la observació. Cita a Gofman que totes les observacions s’han fet des de la banda del Psiquiatria i Valverde desde la seva posició humil intenta dir que ell no jutja però que es conscient que ho fa desde el paper de psicòleg que desenvolupa ☺

La presó és profundament limitadora no només per la ment i vida social de l’intern sinó també pel seu cos. L’ésser humà no està fet per viure en cautivitat (p. 100)

Problemes somàtics

Alteracions sensorials:

• Visió: “ceguera de prisión” provocada per la permanent ruptura de l’espai, l’existència d’impediments contínuos a la evasió que impedeixen la fuga i la visió a distància.  La configuració espacial produeix freqüents mals de caps, deformació de la percepció visual, perden formes i colors. També provoca grans contrastos de il·luminació.  (Hi ha molta gent que utilitza ulleres fosques). També existeix un escàs contrastes de colors, hi predominen el gris i marró fosc.
• Audició: El hacinamiento i la vida en un espai permanentment tancat fa que el nivell de soroll sigui molt elevat. Tampoc hi ha contrastos de sorolls sinó un rumor sord i constant que a causa de la arquitectura penitenciaria retumva encara més.
• Gust: El menjar a la presó és incípid: tot té el mateix sabor. A causa que es cuina per a moltes persones. Afegir que la diversitat és molt reduïda.
• Olfacte: Existeix una limitació dels olors que percep l’individu dins de la institució total.

Alteracions de la imatge personal

L’intern arriba a perdre la imatge del seu propi cos. En primer lloc perquè existeix una carència d’intimitat i s’evita inconscientment mirar-se al mirall.

També es freqüent que es medeixin malament les distàncies, sobretot en aquells interns que passen al règim especial (aquells que pasen una gran quantitat de temps tancats en una cel·la estreta en mesures de aïllament).

...