La Plasticidad Del Movimiento

Plasticitat del moviment

de Konstantin Stanislavski, “La construcció dels personatges"

Text:

(…) “Hay bailarinas i bailarines cuyas poses se convierten en artificiales, cuyos gestos fluidos se hacen desmesurados y pomposos. Utilizan el movimiento y la plasticidad por el movimiento y la plasticidad en si mismos. Aprenden sus movimientos sin relación con el contenido íntimo. Y crean la forma despojáda de significado. ¿Tiene un actor necesidad de estos movimientos puramente externos y vacíos?

Intentemos mas bien utilizar estos convencionalismos, estas poses y gestos para el desarrollo de algun propósito vital, para la proyeccón de alguna experíencia íntima. En este momento el gesto deja de ser un simple gesto, y se convierte en una accíon real con una intención y un contenido.” (…)

(…) “La energia, avivada por la emoción, cargada por la voluntad, diriguida por el intelecto, se mueve orgullosa y confiada, como un embajador que tiene una misión importante. Se manifiesta a través de l aacción consciente, animada por los sentimientos, el contenido y la finalidad, y no puede realizarse de forma mecánica y fortuita, sino que se desarrolla de acuerdo con sus impulsos espirituales. Al avanzar por la red del sistema muscular, excitando los centros motores internos, mueve a la acción externa. Recorre no solo los brazoa, la columna vertebral y el cuello, sino también las piernas. Induce a los músculos de las piernas y hace andar de una determinada manera, factor enormemente importante en un escenario. (…)

Konstantin Stanislavski, “La construcció dels personatges"

L’autor:

Konstantin Stanislavski (Moscou, 1963-1938), pseudònim de Konstantin Sergueievich Alexeiev. Va ser un actor, director i teòric teatral rus. Després de provar en diferents moviments d'avantguarda, en el 1898 va fundar el Teatre d’art de Moscou juntament amb Vladimir Nemiróvich-Dánchecko, posant en escena les grans obres de Chéjov. I no va trigar a desenvolupar el seu propi sistema d’interpretació, on pretenia que el món emotiu dels personatges fos projectat a l’espectador de forma versemblant i allunyada de tota l’artificialitat. Aquest sintema es va anomenar “realisme psicològic”

Després de la revolució soviètica (1917) és dedicar exclusivament a la seva feina d’investigació, que el podem trobar en els seus llibres “Un actor es prepara” (1936) i en “La construcció dels personatges” (1948). Els quals van tindre una gran influencia en el teatre europeu i nord-americana, on es desenvolupa la seva teoria de l'actuació com a “suma dramàtica” entre tècnica interior i exterior.

Anàlisi:

Per tant a l'actor no li serveixen de res els moviments si estant buits de significat, ja que no transmetran al public la realitat del personatge que interpreta. Per què aquesta realitat pugui arribar al public l'actor a de dotar tots els seus moviments de significat i una intenció real. L'actor tindrà de reviure el que li succeeix al seu personatge per transmetreu als seus espectadors.

No podem oblidar tampoc l'energia que nassarita aquest moviment, una energia que ha d'estar dirigida per la voluntat i l'intel·lecte de l'actor per tal que tot el seu cos manifesti l'emoció del personatge.

Aquest mètode fa servir experiències i vivències personals i reals de l'actor, fet que revisqui allò que ha viscut per posar-li al personatge. Però jo crec que no és la millor manera d'arribar al sentiment, ja que d'aquesta manera l'actor pateix un desgast físic i psíquic innecessari cada vegada que interpreta aquell personatge. Si un actor coneix i sap utilitzar el seu propi cos crec que podrà arribar a transmetre els sentiments

...