Narració breu

EL PASSEIG

Com qualsevol altra nit en la qual la seua novia Liz treballava de guàrdia a l’ambulatori del poble veí, Dave es quedava a casa amb l’única companyia de la seua gosseta Padi. Va preparar un sandwich i una xicoteta amanida i es va disposar a sopar mentre veia al seu equip de futbol favorit disputar l’anada de les semifinals europees. Arribat el descans de l’encontre i havent sopat preparà el menjar diari de Padi que, instants després, la menuda ca devoraria amb avidesa.

Saciats ambdós, Padi i el seu amo compartirien l’acollidor espai que representava el saló de sa casa mentre Dave era testimoni de com, a la fi, l’equip del seu amor eixia victoriós de l’envit. Liz també era una gran aficionada a l’esquadra, així que como era habitual sempre que la distància els separava i el seu equip jugava, Dave, acabat l’encontre, no va tardar ni tan sols tres segons a telefonar-la per a comentar, il·lusionat, tots els detalls de la victòria. Finalment a l’abric de la càlida veu de Liz, Dave es va acomiadar d’ella, desitjant-li bona nit i millor guàrdia, no sense abans recordar-li quant la volia.

Com era divendres i a l’endemà el treball no obligava, si bé açò perdia significança donat l’insomni que li atacava cada vegada que la seua xica s’absentava, Dave es va preparar una pel·lícula per a veure a la seua flamant nova televisió. Un d’aquells films “fantaterrorífics” que a Liz tant li desagradaven i que al xicon entusiasmaven i que sempre aprofitava per a veure durant les guàrdies de la seua amada.

Dave, David Kotzen Carpenter, era un jove de bo i afable caràcter, allò que qualsevol mare anomenaria “un tros de pa” i que inclús remataria amb la frase “de tan bo que eres pareixes ximple”, si bé era un poc despistat (defecte del que a la seua professió com a professor cap alumne es donaria compte). Vivia apassionadament les seues aficions, sobre tot la música, així com el futbol, la literatura i el cinema; aquestes dos últimes sempre enquadrades dins de fantasiosos generes, probablement íntimament relacionats amb la seua desbordant imaginació i eventual distracció. Però sense cap dubte, la seua passió més gran era Liz, aquella encantadora infermera per la que, tenia claríssim, mai deixaria de sospirar.

Va acabar el visionat de la terrorífica pel·lícula sense cap mena de sobresalt; evidentment li entusiasmava el gènere, però des de menut havia deixat la por de costat, tal vegada perque, tot i considerant-se obert de ment, era escèptic i pensava que totes eixes històries de tipus sobrenatural mai podrien eixir del paper del cel·luloide.

No obstant això, Dave patia des de temps indefinit i amb certa freqüència uns mal sons que sí li sumien en un estat de vertadera angoixa, de senzill i recurrent argument: Ell està dormint en la seua habitació

...