Breu Explicació Etapes De Guimerà

Lʼobra de Guimerà (GUIM)

primera etapa

Quan GUIM comença amb el teatre, ho fa sota la influència dʼuna determinada visió del drama romàntic i de la tragèdia. En lʼescena teatral barcelonina havia tingut un pes rellevant el sainet en la vessat popular, en la culta hi havia la conservadora dels cercles renaixentistes i la Víctor Balaguer (VB), més literària (més per a ser llegida que per a ser representada, segons deia ell mateix), i després sʼhi va unir la de GUIM, que bebia de la tradició endegada per VB, però que tenia en Yxart un gran conseller [llegeix citació p. 51-52, Actes del col·loqui sobre...] Yxart veia en Schiller tot allò que havia de tindre una bona obra, les tragèdies havien de tindre part de realisme i havia de ser concebut com a base de la nacionalitat i com a instrument de regeneració moral de la societat. En el context de lʼescena catalana, potser no es podia pretendre crear un tipus de drama realista modern, però sí que era possible un model de tragèdia històrica que transcendís el romanticisme més esclerotitzat i permtés superar el drama insubstacial o el melodrama adotzenat. Calia que el teatre fos entretingut i educador a la vegada. Així, era necessari que la catalanitat del text es mostrés en el tractament del tema escollit.

El fet és que GUIM comença amb el decasíl·lab de Judit de Welp i Gal·la Placídia i amb una visió de la història que encara és escassament universalista; tot i que connecten amb els corrents europeus encara sʼhi nota la sintonia amb el cànons de la Renaixença (REN). Siga com siga, per la influència dʼautors com Víctor Hugo (VH) (al pròleg de lʼobra Les burgraves, 1843, VH fa notar la necessitat de lʼuniversalisme en tota bona obra moderna) GUIM té la necessitat de depassar la història local i adoptar el patrimoni europeu com a rerefons de les trames, i de crear personatges sotmesos a grans clímaxs de la història universal i dignes dʼadmiració per les dicotomies existencials a les quals sʼenfronten. A GUIM li interessa presentar-nos una imatge dʼimpacte del passat historicollegendari enmig del qual hi pul·lulen personatges de conflicte que viuen intensament la pròpia aventura existencial.

Des del punt de vista formal, opta per la divisió en tres actes i concep la trama des de la terna de plantejament, nus i desenllaç. Les trames tenen una estructura lineal bàsica que en ocasions es veuen eclipsades per les subtrames, com a Judit de Welp i a Rei i monjo (1890). Lʼesquema romàntic demana que els desenllaços, com a Gal·la Placídia, es resolguin amb una mort violeta o una catarsi final en presència dels personatges secundaris, però progressivament va assolint una economia dʼelements que es fa clara a Mar i cel.

La primera etapa és irregular, per exemple, a Rei i monjo, GUIM retrocedeix en lʼestratègia i els elements que lʼhavien de portar a un teatre més modern, però amb La boja corregeix la tendència grandiloqüent i massa historicista que tanca la primera etapa. Els personatges

...