La Llibertat

LA LLIBERTAT

Dossier filosofia

2a avaluació

Llibertat interna. Llibertat externa.

Tota acció és motivada i intencional. Però… pot ser que els motius ens condicionin tan fortament que no puguem escollir el que fem?; escollim lliurement les postres intencions i finalitats, o en la nostra elecció estem determinats pel nostre caràcter, circumstàncies ambientals, codi genètic, família, astres o karma?

La noció de llibertat: la llibertat interna i la llibertat externa.

Habitualment, s’usa el terme llibertat, com a mínim, de dues maneres diferents. Vegem-ho en aquests exemples:

- En aquell país hi ha llibertat de moviments.

- L’ésser humà és l’únic animal lliure, ja que pot escollir el que fa.

En aquestes frases usem el terme llibertat per a referir-nos a dues idees diferents. En el primer cas, l’absència d’obstacles que ens impedeixin de fer el que desitgem. En el segon, en canvi, ens referim a la capacitat d’escollir o voler una cosa o una altra. Per aquesta raó, se sol fer la distinció entre llibertat externa i llibertat interna.

Llibertat externa. També anomenada llibertat d’acció. Consisteix en l’absència de traves externes que dificultin l’acció; és a dir, consisteix a poder fer el que volem sense que res ni ningú ens ho impedeixi. Per exemple, hi ha llibertat quan em vull manifestar contra els vessaments tòxics i puc fer-ho; en canvi, no hi ha llibertat quan, malgrat que m’agradaria manifestar-me, les forces de seguretat m’ho impedeixen.

Llibertat interna. També anomenada llibertat d’elecció o lliure albir. Consisteix en la capacitat o possibilitat de decidir o voler això o allò, quan aquesta decisió és indeterminada, és a dir, no causada. Per exemple, hi ha llibertat interna si, encara que hagi decidit això, podria haver decidit qualsevol altra cosa; en canvi, no hi ha llibertat interna si la meva decisió és una il•lusió, ja que en realitat em trobo inevitablement inclinat a fer el que faig pel meu caràcter i les circumstàncies que m’envolten.

Aquests dos tipus de llibertat (externa i interna)= no són una cosa completament diferent i aliena. Entre totes dues hi ha una estreta i mútua relació. Si tenim capacitat per a triar el que volem fer, però externament estem obligats a actuar d’una determinada manera, aleshores, de què ens serveix poder triar? I, ben al contrari, si externament no hi ha cap trava a la realització dels nostres desitjos, però internament no els escollim lliurement, sinó que ens veiem empesos inevitablement a voler el que volem, de què ens serveix poder satisfer uns desitjos que ni tan sols hem triat lliurement?

La llibertat externa es coneix, també, com a llibertat política o social, ja que són factors socials i polítics (tipus d’Estat, legislació, forces de l’ordre...) els que en permeten o n’impedeixen la presència.

L’ABSÈNCIA DE LLIBERTAT

Considerem l’existència de llibertat una cosa de sentit comú i, per tant, no acostumen a qüestionar-la. Tanmateix, la convicció que posseïm llibertat no deixa de ser una creença i, per molt sòlida que ens sembli, podem posar-la en dubte. Creure que som lliures no demostra que no siguem (de vegades les nostres creences són falses) i, a més, com podem estar segurs que podríem haver actuat d’una altra manera, si no ho hem fet?

El determinisme és una concepció filosòfica que afirma que tot està determinat, és a dir, inevitablement causat. Per tant, nega l’existència de llibertat. Per a fer-ho, es basa en el principi de causalitat. Segons aquest principi, tot esdeveniment del món està causat. Segons aquest principi, també les accions estan determinades per un factor en presència del qual s’esdevenen inevitablement. Podríem afirmar que aquest factor som nosaltres mateixos: jo sóc la causa de les meves accions, ja que la decisió que he pres és la causa del que faig (he decidit aixecar el braç i aquesta és la causa que l’hagi aixecat).

Per tant, segons el determinisme no tenim llibertat de decisió.

L’argument determinista pot semblar poc intuïtiu, ja que resulta més o menys fàcil determinar les causes o esdeveniments naturals, com la caiguda de les fulles a la tardor, però resulta molt difícil establir les causes d’esdeveniments com ara la meva preferència pel color vermell. Així, doncs, per als deterministes, la principal raó que la creença en l’existència de llibertat ens resulti tan evident no és que sigui una creença vertadera, sinó la dificultat que tenim a establir les causes dels nostres desitjos i eleccions. Tanmateix, els deterministes insisteixen que la dificultat a trobar la causa d’alguna cosa no significa que no en tingui.

Determinisme genètic.

S’acostuma a centrar en l’explicació del comportament dels éssers orgànics, en especial dels animals i dels éssers humans. Segons el determinisme genètic, el comportament d’un ésser està determinat pel codi genètic que el defineix: no som res més que la manifestació dels nostres gens, els quals determinen la nostra constitució física (tenir els ulls blaus), però també el nostre caràcter (ser tímids) i les nostres accions concretes (sortir corrent davant el perill)

Som màquines de supervivència, autòmats programats a cegues amb la finalitat de perpetuar l'existència dels gens egoistes que allotgem en les nostre cèl•lules.

Dawkins, R. "El gen egoista"

Determinisme ambiental o educacional.

Segons aquesta posició no són els gens els que determinen la nostra conducta, sinó els factors ambientals. Aquests factors poden ser de diversos tipus: socials, culturals, econòmics, familiars... i, fins i tot, factors educacionals i d’aprenentatge: l’educació que he rebut i el que he après són decisius en el meu comportament. Així, sortir corrent o fugir no és una conducta determinada genèticament, sinó per factors ambientals (situació de perill) i pel que s’ha après en situacions similars.

Els teòrics conductistes, entre els quals destaquen J. B. Watson i B. F. Skinner, defensen aquesta forma de determinisme. Com a corrent psicològic, el conductisme estudia la conducta humana, però evita qualsevol tipus d’explicació mentalista; és a dir, prescindeix de qualsevol explicació que recorri als estats mentals com a causa de les nostres accions. Segons aquests pensadors, qualsevol acció es pot entendre com una resposta a condicions ambientals. Per aquesta raó, és possible modificar-la, canviant la influència de les condicions ambientals mitjançant l’aprenentatge. La manera de fer-ho serà potenciant unes determinades accions per mitjà de reforç positiu (premi) i inhibint altres comportaments per reforç negatiu (càstig). Així, doncs, pel fet que la conducta humana és permeable a l’aprenentatge i és un efecte d’estímuls ambientals, és possible canviar-la manipulant aquests estímuls.

“Una persona no actua sobre el món, és el món el que actua sobre ella”

Skinner, B. F. “Més enllà de la llibertat i la dignitat”

Determinisme econòmic

Per als qui mantenen aquesta posició, són factors econòmics (formes de producció, sistema de vida, organització productiva, situació econòmica...) els que determinen la nostra conducta.

D’aquesta manera, tant en el pla social com en l’individual, tot es pot comprendre si analitzem el funcionament de l’economia. La clau de les guerres, els canvis socials, les doctrines religioses, els estils artístics, l’organització política... rau en el desenvolupament de l’economia. També a petita escala, l’acció d’un delinqüent o d’un treballador està determinada per les circumstàncies econòmiques en què viu.

Un dels corrents que defensa la influència dels factors econòmics en la conducta humana és el marxisme. Influïts per idees com les que s’expressen en el text següent (“No és la consciència la que determina la vida, sinó la vida la que determina la consciència” La ideologia alemanya.), els seguidors de Marx no dubten a considerar com a causes de les nostres accions certs factors econòmics.

Determinisme teològic

Defensa l’existència de quelcom que és per damunt de l’ésser humà i que en determina les accions. Tot el que fem està previst i fixat per endavant, ja sigui per un fat o destí 8tal com afirmen els estoics) o bé per una voluntat superior o divina (tal com defensa, entre d’altres, la religió protestant). L’home no és amo dels seus actes, és un titella en mans del fat o la divinitat, i l’únic que li queda és representar tan bé com pugui un drama que ja està escrit.

Per a la teologia reformista, si Déu és omniscient, és a dir, ho coneix tot, fins i tot el que encara no ha succeït, ha de ser perquè el que encara no ha succeït ja està, d’alguna manera, establert. Si no, com seria possible el coneixement de tot el que pot esdevenir?

Aquesta raó, entre d’altres, fa afirmar als reformistes que la voluntat humana no és tal, ja que està a disposició de la voluntat divina. Fixa’t en el que afirma el pare de la teologia reformada, Martí Luter (1483 – 1546):

“La voluntat humana és, per dir-ho així, una bèstia entre dos amos. Si Déu hi és al damunt, vol i va on Déu ho mana (...) Si és el diable que és damunt de la voluntat, aquesta vol i

...