Democràcia, llibertat. On queda la igualtat?

UOC – Ètica i filosofia política        PAC4        

Democràcia, llibertat. On queda la igualtat?

Louis va cridar l’ordre a la sala, va passar-se la mà dreta pel serrell acomodant-se aquells primers cabells blancs que es deixaven veure, segurament el resultat d’una maduresa apressada. Aquell moviment el tornava a atorgar una imatge impol·luta (com la que tenia en començar el judici), i tot seguit va deixar anar la frase per la que el recordaríem, més de 70 anys després de la seva mort:

“Podem tenir democràcia o podem tenir la riquesa concentrada en poques mans, però no podem tenir ambdues”.

Amb unes poques paraules, Louis Brandeis (jutge de la Cort Suprema dels E.E.U.U. nascut a Louisville) va expressar un temor que encara avui és vigent. Pot ser que ni el liberalisme igualitari, ni el llibertari, ni el comunitarisme, ni el republicanisme hagin pogut esbandir-ho?

Si volem donar resposta a aquesta pregunta, la figura de John Rawls ens serà indispensable. No va ser l’introductor del concepte de renda bàsica, però sí va formular principis de rectificació de la injustícia, va introduir termes com el de compensació, o el principi de diferència i igualtat per afavorir els desprotegits. La seva contribució es troba relacionada amb la necessitat que té la interpretació convencional (liberal) d’un discurs filosòfic per justificar el dret ciutadà a la renda bàsica^[1]. A la seva obra Teoria de la Justícia (1971), Rawls desenvolupa els fonaments ètics d’un liberalisme igualitari, recompon la legitimitat de l’Estat, la justícia distributiva, la personalitat moral, o la relació entre individualitat i comunitat.

El belga Phillipe Van Parijs destaca de Rawls que descartés l’utilitarisme, ja que aquest atorga una importància excessiva al benestar col·lectiu, cosa que pot sacrificar els drets dels individus. El liberalisme igualitari de Rawls s’articulava al voltant del principi d’igual llibertat, que assegurava tots els drets de primera generació: consciència, propietat privada, expressió, vot, representació, etc. Atorga la necessitat d’igualar aquests drets al conjunt més extens possible, i el fa compatible amb un esquema semblant de llibertats per la resta d’individus^[2]. A més, el principi de diferència mostra que, si bé la distribució d’ingressos i riquesa no ha de ser igual, aquesta desigualtat ha de convertir-se en avantatge, i atorgar una igualtat d’oportunitats per accedir als llocs de responsabilitat de la societat. Mitjançant la combinació dels principis de diferència i igualtat es tracta d’afavorir als desprotegits davant la desigualtat d’oportunitats, de renda i de riquesa.

Rawls també demanava un mercat lliure que comptés amb “arranjaments” del marc d’institucions polítiques, per tal de preservar les condicions d’igualtat d’oportunitats. Les dificultats que presenta el món real per tal de complir el principi d’igual llibertat requereixen un sistema de gestió de les desigualtats (principi de diferència) que beneficiï a tots els subjectes socials. Aquest sistema cal que sigui públic, i Van Parijs considera que cap millor que la renda bàsica com a mecanisme equilibrador de la justícia. Així doncs, les teories propietarista i el  liberalisme igualitari defensen la llibertat de l’individu, consistent en el reconeixement de les llibertats civils i ciutadanes, destacant la propietat privada. Un cop escollits com a pilars de la justícia el principi de llibertat i el dret a la propietat privada, i afegits al principi d’igualtat d’oportunitats, les injustícies generades pel capitalisme minven sense haver de corrompre el propi sistema: propietat i beneficis privats^[3]. Aquests autors defensen la renda bàsica com a mecanisme redistributiu idoni, però també com a instrument que redueix les desigualtats socials; en cap cas no seria una eina de treball per modificar les causes generadores d’injustícies, tal com va criticar Jon Elster^[4].

Un altre crític de Rawls (segurament el més notori) va ser el lliberal llibertari Robert Nozick. Des de posicions netament conservadores, Nozick propugnava un Estat mínim i sense redistribució de la renda. La seva obra més coneguda, Anarquía, Estado y Utopía (1974), funciona com a alternativa al liberalisme igualitarista de Rawls. Aquesta obra, segons Rubio Carracedo, és la “anti-utopía del estado justo” i, malgrat la influència de la tradició “ético-utópica de la sociedad justa”^[5], s’enfronta a l’Estat del Benestar per tal de justificar el capitalisme més salvatge.

És a la segona part d’aquesta obra on Nozick exposa la seva teoria retributiva de la justícia, que s’oposa a la teoria distributiva rawlsiana. Les diferències principals d’aquestes teories provenen de dos elements:

1. La teoria retributiva es presenta com a teoria històrica de la justícia, i la teoria distributiva és una teoria d’estat final. Nozick planteja la importància de les consideracions sobre l’origen històric de la propietat i les seves formes legítimes de transmissió. Una vegada establerta la legitimitat d’ambdós moments, el resultat final de la distribució ha de ser just, ja que es relaciona amb l’origen històric de l’adquisició.
2. Rawls amplia l’esfera dels objectes de justícia als béns primaris, no tan sols els econòmics. Tracta d’assegurar a tots els individus un mínim de béns primaris que constitueixen mitjans necessaris pel desenvolupament d’un projecte de vida racional i autònom. Parteix de la desigualtat per tal d’aplicar els principis d’igualtat i llibertat, mentre que Nozick sosté que els individus separats aporten drets diferents o mereixements diferents. Afirma que són els béns els que entren en la escena social des d’un estat inicial, ja adscrits a determinades persones i, per tant, són de la seva propietat sempre que el seu origen no hagi estat el furt o robatori, i si la seva adquisició no ha empitjorat l’estat d’una altra persona.

Pel que fa als béns produïts mitjançant la cooperació social, Nozick no els pren en consideració perquè, segons el seu punt de vista, enterboleixen el problema de la justícia i dificulten la identificació de les contribucions de cada individu al total produït. És per això que només considera la teoria retributiva com a justa en situacions on no es produeix la cooperació, ja que cada individu obté el resultat del seu propi esforç, i ningú podrà reclamar en contra. L’autor ataca sense embuts el principi de la diferència rawlsià, des del moment que aquest parteix d’un grup i no d’un individu. Aquesta concepció individualista de la societat i l’exempció de la cooperació fan que les idees de Nozick s’enfrontin amb la renda bàsica: per què caldria subvencionar als aprofitats, violant així el contracte social? Els conservadors rebutgen les polítiques socials, els ajuts, la cooperació... Promouen una societat basada en l’individualisme, l’obtenció de resultats de manera individual, cosa que té poc a veure amb els esforços proposats per Van Parijs a Libertad real para todos (1998), amb els actes maximitzadors d’utilitat social, o la utilitat agregada. Per a Nozick, és vitalment necessària l’estricta reciprocitat en els intercanvis del treball.

...