RECORD AL PASSAT PSEUDÒNIM: DIJOUS

RECORD AL PASSAT         PSEUDÒNIM: DIJOUS

La felicitat era allò. Estar a la platja amb el so de les onades i una pluja de rialles inclús tigent el sol donant-te en la cara i la típica amiga que es queixa de que fa calor i vol anar a banyar-se. Pero aquell dia era diferent, una caixa de pandora estava a punt de obrir vells records. 

Els meus ulls ja havien vist el que venia a la llunyania però com que no portava les ulleres el meu cap intentava negar el que veia. Cada vegada estava més prop i el meus ulls heu veien amb més claritat fins que el pogeren reconeixer amb certesa, em vaig quedar congelada mirant el seu somriure, sols podia que mirar-lo. Pèl castany i rull, orelles petites, alts, la seua postura recta, la seva vestimenta extravagant que mai podia faltar, i el ulls blaus que no podies deixar de veure. Si era ell. Ell. Recent portat del pasat en el moment menys inoportú. No podia dir el seu nom, no encara, havien pasat el temps desde l’ultima vega que ens vegerem pero el seu nom seguia acelerant el meu cor.

La caixa de pandora va explotar al meu cap, un flash al passat, imatges sense ordre, l'últim estiu que hi vam passar junts, la nit, les meves mans entre el seu pèl,la seua pell tova, les rialles junts, l'estiu que tot va començar, la seua manera de somriure encara que les coses estigeren fotudes, els seus abraços, el seus llavis somrient a centímetres dels meus... 

No recordava quan ens vegerem per ultima vegada, mentida, ho recordava tan perfectament com si fora ahir, feia més de dos anys. Ell era la meua parella durant molt de temps, pero com una vela alló tenia fetxa final que apagara la llama, els dos ho sabiem pero ningu mai es va atrevir a dir-ho, fins que despres de passar el millor cap de semana de les nostres vides, ens adonarem que la tonteria de jugar a mes que amics sens havia anat de les mans, i no podiem viure l ́un sense l ́altre, i ens haveim converit en un atzucat de discusions.

La platja estava molt plena aquell dia i l’unic lloc disponible era un molt prop a mi, aixi que no hi va haver mes remei que es posara ahi. Anava amb la seua mare Pilar i mantenia una conversa en la qual no vaig poder evitar posar l’orella. Sentir la seua veu va fer que tornara a posar el peus sobre la terra i m ́adonara que allò era real,  estava pasant, no era un somni. A la conversa Pilar li comentava el temps que feia que no estaven juts a la platja i lo molt contenta que estava de veure-ho alli atra vega, ell li contestava que la mar heu curava tot i era el ultim pas per curar aquella ferida que tan mal li feia. 

Al cap d’una estona la seua mare em va vore i em va alsar el braç per saludarme i jo amb el meu millor somriure quan per dins estava asustada pel q la seua tornada podia significar li vaig tornar la salutació, sempre m’havia caigut molt bé em tractava com una filla. A pesar de tot li tenia una estima molt gran, sempre havia cuidat de mi, m’havia ajudat en tot i d’ella havia aprés que hem de viure una vida per a recordar. 

No obstant aixo ell no em va dir res, ni tan sols em va mirar, però jo no podia parar de fer-ho. El mati va anar avançant i les nostres mirades no  es creuaren ni una sola vegada.

La meua mare em va fer una trucada i vaig tindre que arreplegar tot rapidament per anar a casa. 

Al arribar vaig agafar el movil com cada dia solia fer, tenia un vici, sempre tendia a mirar les reds socials per estar al dia no podia viure sense elles, fins q controloven la meua vida mes que jo mateix. Vaig entrat al spotify i aquell dia el meu cor em demanava posar una playlist que feia un any que no sentia pero l’ocasio ho demanava. 

“Inevitable” de Oqueses Grases sonava quan una notificació va parar la canço, era un numero que no coneixia i sols dia “Ana”. Vaig entrar per a veure si reconeixia la foto de perfil quan el meu cor es va parar a vore que era de Ell. No sabia que volia, ni perque m’escrivia quan esta mati no se havia dignat a mirarme. No vaig poder tardar ni un minut mes en contestarli quan vaig escriure “Hola Miquel”. No pasa ni un segon quan em  va contestar:

-Ens podem veure? 

Esta vegada no vaig poder contestar de seguida no sabia que dir, tornar a quedar podia ixir entre molt be o molt mal. Supondria obrir de nou la caixa de pandora que tant em va supondre tancar. Pasa un hora quan perfi vaig decidir contestar que si pero amb la condicio de que haviem de veurens a un bar. Si hi havia public hi havien menys probabilitats de acabar a grits com pasava les ultimes vegades que ens vegerem, tenia la xicoteta esperaça de que amb public no pasaria i que despres de tots estos anys haviem madurat i recapacitat allo que ferem mal. Ell em contesta, divendres a les 12 al bar de sempre, amb el bar de sempre es referia aquell que anavem sempre, era el nostre lloc preferit, feien els batuts mes bons que mai havia provat pero desde que allo va acabar mai havia pogut tornar. 

No hi havia dit a ningu que anava a quedar amb ell. Tocaren les 12 i jo seguia a casa recapacitant sobre el que estava a punt de fer, no sabia si estava prepara pero ja era masa tart per arrepentir-se. 

Vaig intentar ixir de casa unes cinc vegades, pero alguna cosa em frenava a la porta mirant-la sense poder obrirla, fins q vaig mirar l’hora i vaig veure que pasaven 15 minuts de les 12. Tenia la xicoteta esperanza de que al fer tart Ell ja no estaria, no obsatant aixo si que estava, em va pareixer raro odiava esperar, perque heu faria aquesta vegada no entenia res. La suea tornada,  el seu misatge de voler quedar encara que no m’havia ni mirat a la cara, la seua paciència inesperada... tot alló em sonava molt raro pero estava a res de descobrir-ho. 

12:20 jo entrava al bar i em dirigia sense veure el que em rodejava  a la taula on sabia que estaria, no era una taula cualquiera encara que per als demes era la pitjor de tot el bar, per nosaltres era “la taula”. Alli havien viscut el pas de l’amor al odi . Vam tindre el primer encontre que va ser del millor que havia viscut el recordava com si fora ahir, mai havia pogut llevarme del cap ixe dia, per a mi va significar molt, va marcar un abans i un despres en la meua vida. 

El primer encontre en aquella taula va ser una explocio de emocions positives on sobre ixia la pasicio i l’amor, a cada un se li  eixia un somriure mes gran que cridava la atencio fins al cambrer que a cada plat que ens duia comentava lo agrait que estava que anaren clients que trasmeterem ixa alegria, si aixo feiem trasmetien alegria. Va ser un dia molt bonic amb el mes simple, i allo es el que m’agradava que lo poc era molt.

...