El Catalanismo Politico

L’any 1700 l’últim monarca de la casa dels Àustria, Carles II, va morir sense descendència directa. Els candidats principals a ocupar el tron, pels seus vincles familiars, eren Felip d’Anjou, net de Lluis VIV de França i l’arxiduc Carles d ’Hasburg, fill de l’emperador d’Àustria.

El testament de Cares II designava com a successor el candidat Borbó, proclamat coma rei l’any 177 amb el nom de Felip V. Nomenament que va provocar un conflicte greu en l’equilibri de poder entre les potències europees. L’accés de Felip V al tron espanyol enfortia el poder dels Borbó a Europa i ràpidament la gran Bretanya, holanda i Portugal, contràries a aquesta situació, van donar suport al candidat austríac i van entrar en guerra contra França i Espanya. D’aquesta manera la successió al tron espanyol va esdevenir un conflicte internacional.

A Espanya la qüestió successòria va dividir els territoris peninsulars. Castella es va mostrar fidel a Felip V, excepte una part de la gran noblesa, temorosa de perdre poder i influència davant l’absolutisme borbònic. En canvi, la Corona d’Aragó, especialment a València i Catalunya, les institucions (Generalitat, clero i burgesia) i les classes populars van acabar decantant-se pel candidat austríac, proclamar també rei de Viena l’any 1703.

En l’àmbit internacional , les forces d’ambdós candidats estaven molt equilibrades i els Borbó es van mostrar incapaços de derrotar els exèrcits aliats que donaven suport a Carles d’ Habsburg. Però el 1711 un fet va canviar el curs dels esdeveniments: la mort de l’emperador d’Àustria Josep I , i la successió al tron de l’arxiduc Carles. Llavors el perill per a l’equilibri europeu era que hi pogués haver un Hasburg al tron de dos regnes importants (Àustria i espanya). Els britànics i els holandesos van manifestar el seu interès a acabar la guerra i reconèixer Felip V com a monarca espanyol. La pau entre els contendents es va signar amb els tractats d’Utrecht i Rastadt (1713-1714). Però a canvi de concessions importants. Àustria es va quedar els territoris de Milanesat, Flandes, Nàpols i Sardenya, i la Gran Bretanya va rebre com a compensació Gibraltar i Menorca, juntament amb privilegis comercials a l’Amèrica espanyola.

La Resistència catalana

Inicialment Felip V va ser acollit a Catalunya sense que s’hi manifestés una hostilitat explicita i el rei va convocar les corts (1701) per jurar les lleis (constitucions ) de Catalunya i aprovar mesures econòmiques favorables al país. Els catalans no van passar pe alt que la introducció d’un Borbó podia significar la implantació d’un sistema polític tan fortament centralitzador i uniformista com el francès.

Malgrat el creixent sentiment antiborbònic ,per aquest raó entre d’altres, van ser, d’una banda l’actuació nefasta del nou virrei Ferrnández Velasco que va violar les constitucions de Catalunya i ,d’altra banda, la decisió de Felip V d’obligar als pagesos d’allotjar les tropes pagar forts impostos per al manteniment de l’exèrcit. Aquesta factors van provocar que les institucions el principat decidissin donar suport a l’arxiduc Carles, més respectuós amb el marc confederal de la monarquia.

El 1705 els vigatans (propietaris rurals, petits nobles i alguns burgesos van signar el pacte de gènova, que significava l’entrada de Catalunya en la guerra al costat dels austriacistes.

Del 1705 al 1707 els exèrcits borbònics i austriacistes s’enfrontaren a la Península amb un cert equilibri de forces, però a partir de la derrota austriacista a la batalla d’Almansa (1707) les tropes de Felip V van controlar la major part del territori.

Després del tracta d’Utrecht el 1713 l’única resistència Carlista eren Barcelona i Cardona.

L’11 de setembre de 1714

...