ItaLIA FEIXISTA

LA ITÀLIA FEIXISTA (1922-1939)

Durant la Primera Guerra Mundial, Itàlia va veure incrementar-se el cost de la vida més ràpidament que els salaris, mentre baixava el nivell de vida dels treballadors que va originar, a partir de 1919, vagues (més de 1.800 en un any) i ocupació de terres, moviments que foren reprimits per la por de la burgesia a la bolxevització. La Monarquia Constitucional era molt inestable, amb continus canvis dels governs liberals, cada vegada més contestats pel Partit Socialista (d’on es va escindir, el 1921, el Partit Comunista Italià de Gramsci) i pel Partit Popular (antisocialista, d’inspiració catòlica). La frustració produïda per la recuperació parcial de les terres irredemptes (les no annexionades durant la unificació del segle XIX) va donar lloc a un moviment nacionalista exaltat, molt arrelat entre els excombatents liderats pel poeta feixista Gabriele d’Annunzio que va protagonitzar la conquesta de Fiume (1924).

El 1919, Mussolini, un exmilitant socialista que s’havia exiliat per no fer el servei militar, va fundar els Fasci Italiani di Combattimento, un moviment d’antics combatents de la Gran Guerra amb un programa populista i nacionalista que prompte (1921) es transformaria en el Partito Nazionale Fascista (PNF), tot dotant-lo d’un nou programa populista, militarista i expansionista i d’una simbologia pròpia, és a dir, la camisa negra com a uniforme dels militants i la salutació romana amb el braç alçat (que després copiarien els nazis alemanys i els franquistes espanyols). El partit feixista de Mussolini va ser considerat un bon instrument per frenar el socialisme i el comunisme i, per això mateix, va rebre ajut financer de la patronal italiana (la Confindustria). Les esquadres feixistes van protagonitzar nombrosos actes de violència social, sufocant tota mena d’oposició amb accions vexatòries i amb la complicitat de la policia i de la justícia: en només un any (1921) van ser assassinats uns 600 italians.

Durant la vaga d’agost de 1922, van mantenir en funcionament el servei de correus i els mitjans de transport, guanyant-se la simpatia de les classes mitjanes. Però el cop definitiu va ser la Marxa sobre Roma (octubre de 1922) quan milers de camises negres van ocupar els edificis públics i van començar a controlar les institucions i les comunicacions del nord d’Itàlia, tot provocant la dimissió del govern i la petició del rei, Victor Manuel III, a Mussolini per a la formació d’un nou executiu. Amb la connivència de la Monarquia i l’Exèrcit, l’establiment de la dictadura feixista va ser el resultat d’un procés de restricció de llibertats dut a terme entre 1922 i 1924 quan, després de l’assassinat del diputat socialista Matteoti a mans dels feixistes, Mussolini va assumir els plens poders i va silenciar tota l’oposició.

Una llei de 1925 li va atorgar al Duce (el cap, el jefe) tots els poders, és a dir, per legislar, controlar el poder executiu i,fins i tot, el judicial. Amb la Llei Rocco de 1926 es van prohibir tots els partits polítics, llevat del feixista, i tots els sindicats van ser integrats en 22 corporacions verticals amb participació de les organitzacions patronals. El 1929 el Parlament italià va ser substituït per un òrgan consultiu, la Cambra dels Fasci i de les Corporacions, mentre es depurava l’Administració i es creava una policia política, l’OVRA (Organització de Vigilància i Repressió de l’Antifeixisme) que perseguia els opositors. També el 1929 es signaren els Pactes del Laterà o Concordat amb el Vaticà, tot concedint-li una renda anual pel suport del Papa Pius XI que va ser un dels puntals més sòlids del feixisme. Mussolini va promoure la remilitarització per recuperar els territoris irredempts i aconseguir territoris colonials, tant a Europa (Albània) com a l’Àfrica (Abissínia, actual Etiòpia).

En

...