Sant Jordi

Ho teníem tot controlat. Les tendes parades, les motxilles arrenglerades, el fosc que s’anava esmorteint, i, de sobte... On era la Júlia? Si feia pocs segons estava amb tots nosaltres. De fet, havíem estat tots dos junts parant les tendes. Però ara, on s’havia amagat? Havíem anat els vuit de la colla de sempre i poc esperàvem que un de nosaltres es perdria.

Ens repartim en dues parelles i un trio per intentar trobar-la ràpidament. El bosc és bastant gran però la zona és molt coneguda per tots nosaltres ja que no és el primer cop que acampem aquí. Comencen a passar els segons, els minuts. Tots cridem “Júlia, on ets?”, “Júlia respon!”. Però malauradament les nostres paraules es perden en la immensitat del bosc. Tot i així, no ens cansem i seguim buscant i buscant. Amb les llanternes enceses il•luminant cada arbre i creant una tenebrosa ombra per darrera. Amb un silenci que es va trencant amb les nostres paraules d’auxili que no donen cap resultat. Amb un intent constant de trobar a la Júlia. Tots estem molt preocupats. No sabem on pot estar i ni tant sols perquè ha decidit marxar.

Després d’hores i hores buscant tornem a les tendes. El foc ja està apagat i uns i altres ens anem animant entre plors i llàgrimes. Són les tres de la matinada i tenim de tot menys son. Estirats al terra en rotllana pensem que podem fer. No tenim cap telèfon perquè els hem deixat tots a casa per desconnectar. El poble més proper esta bastant lluny com per anar-hi de nit però no tenim cap altre solució.

Ràpidament ens preparem per anar cap al poble i avisar del que ha passat. I de sobte, baixem la cremallera de la tenda de campanya i allà està la Júlia. Dormint tranquil•la com sempre. Que hi feia allà dins? Ràpidament la despertem. No s’ha assabentat absolutament de res. Innocent com sempre. Li expliquem tot el que ha passat. No s’ho pot creure i no para de riure. Hem estat buscant per totes bandes menys per on era més probable trobar-la. Sort, que ja esta amb nosaltres.

És tard però de l’ensurt no tenim gaire son. En Joan torna a treure la guitarra. L’afina i comença a tocar uns acords fàcils de reconèixer. Tota la resta l’acompanyem en forma de veus cantant la nostra cançó. Aquella cançó que vam composar quan érem uns marrecs i que encara formava part de tots nosaltres.

Des de que vam composar la cançó i segurament des de molt abans que jo no em paro de fixar en ella: la Paula. És tant mona. Tant... No hi ha paraules per descriure-la. Ens passem dies i dies fent-nos miradetes, rient-nos junts... Però mai passa res més.

Decideixo aixecar-me i dir-li a cau d’orella que vingui a fer un volt amb mi. Els dos ens aixequem i deixem enrere els nostres companys que veuen com ens anem endinsant en el bosc.

Porto a la Paula fins a un roser. Avui, és dia 23 d’abril: dia de Sant Jordi. Per mi ella és la meva princesa i espero que jo per ella sigui el seu cavaller. Agafo la navalla que porto a la butxaca i tallo una tija del roser amb una rosa gran, vermella i impactant. L’agafo i li dono mentre li dic tot el que sento per ella.

Es queda sorpresa. Sense paraules. Em mira als ulls, fixament. Jo la miro a ella. Baixa la mirada. Em mira la boca. Tanca els ulls i...

Un petó. Em besa els llavis. Quin millor final que aquest. Impressionant. Ens tornem a separar però a pocs centímetres un de l’altre i amb un somriure ben dolç. M’agafa la mà i tota convençuda em diu: T’estimo.

Després d’estar una estona sols tornem cap a les tendes. Ens estan esperant per dormir. No triguem gaire en estirar-nos dels dins sacs i començar a somiar. A somiar en el futur més present del que va passar al passat.

...