Síntesi de les idees principals del text i relacions entre elles

Síntesi de les idees principals del text i relacions entre elles

El text de Adolph Ferrière, es basa en l’autonomia de l’infant, la qual ens porta a la llibertat d’aquest mateix. Vol expressar concepció d’un model basat en una pedagogia activa, que suposi un trencament amb la pedagogia tradicional.

Per a intentar explicar aquest canvi en l’educació, Ferrière, explica un exemple d’un professor anomenat J. H. Simpson, el qual va viure unes experiències d’autogovern a l’aula en una escola pública. L’autogovern, fa que cada professor apliqui el seu mètode d’ensenyament a l’aula, fent que no s’adquireixi cap base per part del nen. Amb aquest mètode, el nen veu què aporta al col•lectiu, però també necessita veure què és el que s’aporta a ell mateix, individualment. Amb això, Adolph Ferrière, ens explica sis punts els quals haurien d’estar presents a totes les aules, i per tant a l’escola en general.

El primer punt que trobem és el fet de “procedir orgànicament”, és a dir, que tot necessita un temps. El professor no s’ha de precipitar a l’hora de fer que els nens aprenguin ràpidament, ja que el resultat final no és l’esperat. El professor ha de deixar que el nen experimenti i així es quedi amb allò bo. Per tant, abans d’implantar qualsevol “regla” sobre el nen, primer s’ha de veure com aprèn.

El següent punt que trobem és el de “proposar i no imposar”, aquest punt està dedicat a aquelles activitats o aprenentatges que intentes imposar a l’alumne, i que al final no aconsegueixes cap resultat. Això és degut a que has de seguir la natura del nen, és a dir, el professor li ha d’ensenyar el camí per a que l’alumne a partir de la seva natura, creï el seu propi creixement. També, el mestre o mestra, ha de fer que allò inferior de l’alumne surti d’ell, i no només el punt superior, és a dir, com diu el text, l’infant ha d’acabar mecanitzant les accions inferior, acabar fent d’una acció inferior, una acció superior, com per exemple, la higiene, l’ordre, l’harmonia física, entre d’altres. Aquestes accions, al final del procés han d’acabar sent d’un estat superior.

El tercer punt, “no depassar els límits de la raó”, fa referència a que els infants han de seguir els seus propis instints, han d’experimentar allò que creuen, allò que senten, ja que a partir d’aquí tindran l’oportunitat d’equivocar-se i corregir el seu error. Per tant, els hem de deixar lliures, que facin allò que es creuen que és bo. , no els podem limitar. El propi fracàs de la persona, farà que aquesta aprengui i per tant tard o d’hora la portarà a una nova raó.

El quart punt que ens explica Adolph Ferrière és que “cada classe pugui recomençar l’experiència a la seva manera”. Ferrière ens vol fer veure que cada alumne, cada classe, cada escola, cada país és una món diferent, i per tant cadascú té la seva manera d’evolucionar. Per tant, no podem pretendre que tots aprenguin al mateix temps, cadascú evolucionarà al seu nivell, seguint la pròpia natura. Per a explicar-ho amb més claredat l’autor fa una metàfora sobre les bresques dels ruscs de les abelles i exposa que el rol del mestre no ha de ser el de proposar una constitució prefabricada i estàtica com bresques prefabricades per tal d’explotar el treball de les abelles sinó que ha de ser l’indicador i l’orientador per a que aquestes abelles siguin capaces elles mateixes de construir-se les seves pròpies bresques amb els seus fonaments.

El penúltim punt, ens parla sobre “acordar un cert grau d’autonomia si han demostrat que la mereixen”. Moltes vegades, els alumnes venen amb una obediència ja integrada en la seva ment, ja que han estat educats així, per tant el professor no els hi pot donar la llibertat de cop, ja que aquests no sabrien com aprofitar-la, es perdrien. Ferrière ens explica que els adolescents són els que més els hi costa passar de l’obediència a la llibertat, ja que hi ha una etapa, que és l’anarquia relativa, on els adolescents no estan disposats a seguir el parer de l’adult i per tant són incapaços de guiar-se ells mateixos, per tant, des de ben petits se’ls hi ha d’anar ensenyant que es poden guiar ells mateixos, si aprenen a governar seran capaços d’autogovernar-se en la vida.

El sisè i últim punt consta de que l’educador formi sobretot l’esperit de la classe un esperit de treball joiós i de joia en el treball, ja que amb la joia que neix de les necessitats humanes merament naturals gairebé no cal establir unes lleis. A més, Ferrière diu que s’ha de confiar en els infants, perquè l’infant té la frescor dels sentits, la capacitat de la joia, el sentiment de la justícia i la intuïció de la raó.

Tanmateix,

...