JARDÍ VORA EL MAR – MERCÈ RODOREDA.

JARDÍ VORA EL MAR – MERCÈ RODOREDA.

Jardí vora el mar narra la història d'un vell jardiner que durant sis estius observa la vida d'una família rica que estiueja en una torre vora el mar.

La veu narradora és la del jardiner de la torre, de qui mai en sabrem el nom. És un narrador testimoni, que presencia el fets. No sap les coses per ser intel·ligent, sinó perquè se les estima : Amor com a font de coneixement.

Els símbols principals del llibre són el mar i les flors.

En el primer capítol fa com una petita introducció, dels personatges, de les seves característiques i també ens introdueix uns fets catastròfics. També parla d'una tempesta i d'una barca que es deslliga, d'una festa que fan els senyors per despedir-se de l'estiu i l'aparició d'un tal senyor Bellom, que s'ha fet ric a les amèriques i que vol comprar el terreny del costat de la torre dels senyors per fer-hi una torre més luxosa (per la seva filla).

Menciona l'Excelsior: Mercè Rodoreda era una gran amant del cinema.

A través de Feliu Roca, un amic dels senyors de la casa, parla del mar. Ell és pintor, i havia pintat el mar de totes les maneres: tranquil, boig, amb les onades altes, baixes..

“El mar és una estesa de blau” : Metàfora

“Color de por” : Imatge potent i sinestesia.

“La mar és una bèstia blava” : Aquí ens insiunua un mar fatídic, uns fets que passaran.

El jardiner sempre dóna la raó a tothom perquè li cauen bé i és amable, per això la falsa modestia al donar-li la raó a en Feliu quan diu que és més difícil pintar que cuidar flors.

A estiuejar a la torre hi van els amos: Rosamaria i Francesc i també els seus amics. 2 amigues de la senyoreta Rosamaria són l'Eulàlia i la Maragda, una modista que havia ensenyat a Rosamaria quan feia de modista. Quan tornaven de la platja ell estava per les paneres per sentir-les enraonar. “Tanta alegria, i tanta joventut, i tants diners.. i tant de tot.. dues desgràcies”: Aquí trobem un paral·lelisme i una sentència d'una desgràcia.

La Quima és la cuinera de la casa i, la Miranda és una cambrera del Brasil, el jardiner la compara amb una “serp”, li agrada molt lluir-se i ensenyar el seu cos.

Trobem un oxímoron en la descripció de l'Eulàlia: “blanca de pell i negre de cabell”.

“Una vegada vaig veure un ocell que es va deixar morir.” En aquesta frase es refereix a que l'ocell es va suicidar i, aquest ocell estava desesperat com l'Eugeni, el protagonista d'aquesta història.

Com que s'estava acabant l'estiu,

...