La hibridació del gènere de terror

Combinaven el terror i la ciència-ficció amb el thriller psicològic, creant així una atmosfera angoixant, basada més en la suggestió que en els efectes terrorífics. En la dècada dels 50 l'obertura de nombrosos autocines i sales de programa doble als Estats Units va generar una necessitat de títols que, lògicament, no podien satisfer als afeccionats més preparats i sensibles. Els exhibidors van començar a programar aquests films de "sèrie B". En 1950 el gènere ja havia envaït les pantalles dividit en tres temes principals: viatge espacial, extraterrestres hostils i insectes gegants, en general, produïts per la radiació atòmica. Tals produccions, dirigides bàsicament a un públic adolescent i molt poc exigent, eren un fidel reflex de les inquietuds de l'època: la por a la bomba atòmica, la por al comunisme, i un generalitzat sentiment paranoic pel que fa a l'exterior. Una vegada conclosa la Segona Guerra Mundial (1939-1945) el tema del gigantisme, ja abordat en King Kong (1933), de Merian C. Cooper i Ernst B. es va convertir en fart habitual. A l'èxit internacional del monstre de temps remots (1953), cal sumar una producció nipona, Japó sota el terror del monstre (1954), de Inoshiro Profunda. El temor a aquest tipus de mutants, capaços de destruir al seu pas tancs i exèrcits, té una relació directa amb els experiments atòmics. No en va estava molt estesa la idea que la radioactivitat podia produir alteracions genètiques. Així mateix els animals eren igualment inquietants: el cinema va convertir en gegants a les aranyes, les vespes, les formigues i altres criatures amb no massa simpaties entre el públic. En algun cas van afectar també a éssers humans, donant lloc a humanoides com el protagonista de la dona i el monstre (1954), de Jack Arnold.El missatge final era clarament anticientífico. El més destacat productor i realitzador identificat amb aquest corrent és Roger Corman. De la seva extensa i irregular trajectòria professional cal rescatar la filmografia que va consagrar a l'obra d'Edgar Allan Poe. Títols com La caiguda de la casa Usher (1960) i La màscara de la mort vermella (1963) són sens dubte un meritori exemple d'adaptació.

La hibridació del gènere de terror

Amb el temps la diferència entre els gèneres, igual que el que ocorre amb la ciència-ficció, es va convertir en alguna cosa cada vegada més difús. Determinades pel•lícules, enquadrades de forma habitual dins del món del thriller o la sèrie negra, contenen innegables vincles amb el cinema de terror. Poc a poc, el públic s'anava preparant per a l'aparició de psicópatas encara més esgarrifos .Un país com Itàlia, va oferir una molt personal producció del gènere. En aquest país Darío Argento va unir al seu talent per crear tensió una exhibició de violència fins llavors inèdita en les pantalles. No obstant això, el cinema italià posterior, en general de baix pressupost, ha insistit en gran manera en la truculència, estrenant produccions tan excessives com a Holocaust caníbal (1979).

Els anys 80 van estar acaparats per serial de terror adolescent, cintes sense grans pretencions artisitiques encara que sí econòmiques, dirigides a un públic molt determinat. Aquesta modalitat segueix abarrotant sales en els nostres dies. En 1980, s'estrenaria Divendres 13, de Siguin S. Cunningham, arrencada d'una saga de pel•lícules en les quals el gestor terrorífic és un salvatge assasí que actua en la foscor. De 1984 és el primer lliurament de Malson en Elm Street, grabada un altre especialista, Wes Craven

...