Antígona Ricard Salvat

Ricard Salvat, un dels grans innovadors del teatre del segle XX, posa en relleu els valors polítics, socials i humans que la història del segle passat planteja.

Quan Salvat ens diu que “la rebel·lia d’ Antígona tot i estar escrita fa mes d’un mil·lenni, segueix sent un tema actual. Perquè? Perquè en tant que algú vulgui oprimir sempre algú altre resistirà aquest fet ens fa recuperar el clàssic.

La rebel·lia d’ Antígona ens dona pas a un altre dilema, del qual Ricard Salvat ja parla, aquest dilema es la contraposició de diferents elements que trobem a la obra com: el valor d’ estat en contra dels valors familiars; el poder establert contra la resistència, llei positiva en front de la llei natural ; religió i societat; absolutisme davant de rebel·lia.

Aquesta sèrie de contradiccions es repeteixen cíclicament a la societat i quan les trobem tenim l’ escenari idoni per que neixi una nova Antígona. A la societat catalana tenim un clar exemple, l’ Antígona d’ Salvador Espriu escrita a 1939 després d’ una cruenta guerra civil.

Espriu en la seva època te el seu propi Creont, Franco qui després de guanyar la guerra prohibeix amb la seva llei que les persones tinguin els drets que els hi pertanyen. Antígona per Espriu es el seu poble, el poble català. Aquest paral·lelisme lluny de ser meres especulacions ens ho deixa clar el mateix Espriu amb l’ incorporació d’un nou personatge a la seva obra el lúcid conseller, Aquest és un personatge situat al marge del temps en què transcorre l'obra, la qual cosa es fa evident pel tipus de reflexió que fa, pel to de les seves paraules i pel llenguatge lacònic i categòric, crític i irònic, distanciador. Aquest personatge ens obliga a fer una lectura crítica, ens fa reflexionar sobre la realitat dramàtica de la guerra i la postguerra a la nostre país. La seva visió dels fets converteix l'acte tràgic d'Antígona en sacrifici estèril i va; no hi ha salvació possible. Les paraules del Lúcid ens aboquen a una doble tragèdia : la de l'heroïna i la de tota la col·lectivitat que no es pot salvar amb rebel·lia ni heroisme. Aquí trobem l'Espriu pessimista. Coneix la veritat però calla, perquè sap que la paraula és inútil.

Antígona presenta un paral·lelisme entre la baralla i la guerra entre dos germans i les dissidències del país al qual pertany l’autor, Espanya i Catalunya al cas d’Espriu (amb la dictadura franquista). Alemanya al cas de Bertolt (amb la dictadura de Hitler) i França al de Jean Anouilh (amb l’ocupació dels nazis).

Com a conclusió, diferents autors d’Europa van denunciar la situació dels seus països utilitzant el paral·lelisme del mite d’Antígona.

...