Apol·lo I Dafne

APOL·LO I DAFNE de Bernini

Apol·lo i Dafne és una escultura de Bernini de principis del S.XVII. Ens trobem a Roma, on podríem dir que hi neix el barroc. En aquest període, tot l’art es veu molt lligat a la contrareforma de l’església ja que, com deia el consili de Trenzo, l’art havia de ser una eina contra els reformistes, propaganda de l’església, i que havia d’emocionar als fidels. Es diu que és el Segle d’Or de la pintura l’escultura i l’arquitectura degut a la gran quantitat i qualitat d’obres que es van fer, tot i haver-hi una crisi generalitzada.

L’escultura es pot considerar de finals del manierisme tot i que tingui ja moltes característiques del barroc. Una de les principals característiques que podem veure és la sensació de moviment. És una escultura totalment dinàmica. Ho veiem en els cabells les mantes o la posició de les extremitats. També distingim que en els rostres hi ha més expressió tot i que potser no hi hagi tan detallisme. Una altre característica molt típica del barroc que trobem en Apol·lo i Dafne és la recerca del naturalisme, fuig de la idealització. Aquest naturalisme l’utilitzaven per acostar-se més al públic, ja que deien que allò més natural emocionava més. Ho veiem en el tractat dels cossos i de les expressions per exemple, hi ha més tensió. Un altre cosa a destacar és el joc de llums i ombres que hi ha, la utilització del clarobscur. També era molt típic del barroc. És una escultura de marbre i monocroma, tret que complien la majoria d’escultures del barroc a Itàlia, a diferència d’Espanya que acostumaven a ser de fusta i policromades.

Ens trobem davant d’una escultura de marbre d’un sol bloc i treballada mitjançant la tècnica de talla. És monocroma i exempta. Té una textura molt fina i polida per els cossos, al contrari dels elements paisatgístics (escorça dels peus i fulles de les mans). Això crea contrastos.

Aquesta escultura ens crea com una il·lusió que ens sembla que s’hagi de moure. És perquè Bernini va voler captar un instant molt precís i fugaç i amb el seu alt domini de la tècnica, ho va aconseguir.

És de composició oberta, ja que els braços oberta d’Apol·lo i la línia diagonal que forma amb els braços de Dafne ens ho mostra clarament. Podríem dir que té una forma mig serpentinatta (influència del manierisme). Respecte la composició també podem dir que és una escultura multifacial.

Ens representa la història mitològica d’Apol·lo i Dafne. La trobem en un episodi de les Metamorfosis d’Ovidi. Apol·lo era un Déu que sempre s’estava enrient d’Eros (l’ajudant de Venus). Un dia Eros se’n va cansar i el va fer enamorar bojament de Dafne, filla del riu, i va fer que Dafne estigués condemnada a rebutjar-lo per sempre més. Apol·lo la perseguia dia i nit fins que ella es va veure tant desesperada que va demanar al seu pare que l’ajudés i la va convertir en llorer. L’escultura capta el moment just on Dafne fa la metamorfosi i Apol·lo l’està a punt d’aconseguir.

Aquesta obra té significat religiós. Dafne representaria la castedat ja que es podria interpretar que fuig del possible plaer.

Té funció decorativa Va estar feta per estar en uns jardins. També tindria la funció de donar plaer als sentits (imatges plaents).

Va ser un encàrrec fet per el cardenal Borguese, una família aristocràtica de Roma.

...