El cómic com a tipologia textual

EL CÒMIC COM A TIPOLOGIA TEXTUAL

MOLTA DE LA GENT QUE ESTEM LLIGATS A AIXÒ DE LA RENOVACIÓ PEDAGÒGICA TENIM UNA MONOMANIA: APROPAR L’ESCOLA A LA CULTURA VÍVIDA. NO SEMPRE ÉS FÀCIL. SOVINT, LA DIFICULTAT ÉS MÉS LA CONSEQÜÈNCIA DE CERTS PREJUDICIS QUE LA DIFICULTAT QUE POTSER SUPOSAR PER SI MATEIX LA UTILITZACIÓ DEL MEDI. EL CÒMIC FORMA PART D’AQUESTOS TABÚS QUE LA CULTURA SACRALITZADA HA ANAT CREANT EN LA CONSCIÈNCIA DE CERTS EDUCADORS. CONSIDERATS COM UN GÈNERE LITERARI MENOR, NO SE LI DONA AL CÒMIC L’ESPAI QUE LI PERTOCA DINS DE L’AULA. SI QUE ÉS VERITAT QUE JA N’HI HAN A LES BIBLIOTEQUES DELS CENTRES I QUE FINS I TOT EN ALGUN LLIBRE DE TEXT S’INCLOU EL CÒMIC COM UN GÈNERE O TIPUS DE TEXT A TREBALLAR. TOT I AIXÒ CAL DIR QUE EL SEU ÚS ÉS ENCARA POC EXTENS. AMB LA VOLUNTAT DE TRENCAR AQUESTA TENDÈNCIA, ANEM A TRACTAR, EN EL BREU ESPAI QUE ENS OFEREIX AQUEST ARTICLE, DE FER UN RECORREGUT PEL QUE POT SIGNIFICAR EL CÒMIC DINS DE L’AULA.

El que coneguem com a còmic, tebeo o historieta consisteix en una fusió de dos elements o missatges: un pictòric i l’altre textual, presentats en un full de paper, amb la finalitat d’arribar al major número de lectors, ja siguen infantils, juvenils o adults.

Però si és vol que el producte tinga qualitat i no es convertisca en una mena de “literatura-deixalla”, el còmic, qualsevol còmic, ha de complir una sèrie de premisses que relacionen adequadament el text i la imatge. Aquestes premisses es poden resumir en:

• El text ha de seguir les regles usuals del llenguatge per arribar a una perfecta comprensió del missatge.

• El text ha d’adequar-se a la imatge i al públic al que va dirigit, sense caure en redundàncies ni aportar un excés de diàleg que desvirtuen la funció de la imatge.

• El ritme de la narració textual i pictòrica ha de coincidir.

• El text i la imatge han de tindre coherència al llarg de la història narrada.

• El guionista i el dibuixant han de convertir el còmic en art i no menysprear al lector

En definitiva, el que és pretén és que el lector es delecte amb el còmic amb una producte on existisca una riquesa de relació entre imatge i text, fruit d’una simbiosi entre guionista i dibuixant.

Malgrat que la societat actual és la societat de la imatge l’escola no sembla que n’estiga convençuda. Segurament ningú no pot negar ni negarà l’impacte que publicitat, televisió, premsa, cine, multimèdies, etc. tenen; d’altres més qualificats n’han analitzat el paper. El que volem destacar en aquestes planes és la manca de relació que hi ha entre la societat tecnològica i l’escola de pissarra, guix, llibreta i llapissera. Si educar consisteix en donar claus als educands per a poder desenvolupar-se en la societat en la que viu no poden tancar les portes dels centres educatius al que passa al carrer.

La utilització del còmic i del llenguatge que utilitza aboca al xiquet a una educació progressiva del seu esperit crític. I l’actitud crítica davant les situacions plantejades l’ajudarà a reaccionar davant dels intents de manipulació.

Actualment el còmic, dins del context de la oferta dels media, no gaudeix de molt bona salut. Tot i això, els canvis que s’hi han introduït (anirem concretant-los al llarg de l’article) estan permetent una eixida a la crisi tot i que aquestos canvis han d’anar trobant a poc a poc el seu espai dins del mon de la comunicació. La seua utilització dins de l’escola potser siga una eixida cap a la valorització del còmic com a forma genuïna, culta i segurament progressista dels medis d’expressió cultural.

Es clar que el còmic ha de lluitar contra la facilitat d’assimilació dels missatges oferts pels mitjans de masses sobretot la televisió o el seu succedani, el vídeo.

No obstant ja existeix una complementarietat, de vegades molt sincronitzada entre les tires de còmic que s’han transformat en sèries de televisió (Astèrix, Mafalda, Carlitos, etc.) o els dibuixos animats que s’han editat com a còmics (Disneys, etc.). Necessitat de mercat, un pas més per augmentar les quotes de mercat, potser. El cas és per aquest camí s’han creat nous lectors de còmic i les revistes especialitzades o els complements dels diaris dedicats al tema, se n’han beneficiat

Ara bé, sense parar-se en el refons ideològic que hi ha darrera de cada publicació, podem afirmar que l’evolució dels herois de paper ha vingut en certa mesura delimitat per la complementarietat de la qual parlàvem abans entre audiovisuals i còmic. Així gràcies a Disney s’han venut molts còmics del club Disney i tant Donald, Mickey o el tio Gilito i fins i tot Pocahontas, han estat coneguts tant pels dibuixos animats com pels còmics que se n’han fet. Així mateix Astèrix, Mafalda, Batman i Superman han omplert sales de cine amb seguidors dels còmics que els havien portat a la fama.

Incidint en els canvis dels quals parlàvem en capítols precedents vegem com la tipologia dels herois de còmic han anat evolucionat per a anar adaptant-se tant a les necessitats del mercat com a la realitat social.

Es veritat que els còmics dels cinquanta i dels seixanta no tenien rivals i la fam lectora feia que els seus lectors devoraren El Capitan Trueno, Superman, Hazañas Bélicas, Tintín, tots ells barrejats. No hi havia tele, aquest és un dels arguments tòpics, però real. El món de la imatge i la seua complementació , i no substitució, per mig del text, feren del còmic un medi que va atraure ràpidament a la joventut cap a aquestes històries amb major dinamisme que permetien donar resposta a la impaciència dels més joves.

No és massa atrevit aventurar que els lectors adults de còmic han estat primer lectors joves que, trobant gust a aquest tipus de literatura, s’hi han aficionat fins a necessitar noves produccions més d’acord amb la seua edat. Així doncs es veu que el còmic passa de les mans del més menut fins a l’adult i algunes de les lectures qualificades per a adults (sempre i quan no siguen d’una temàtica inadequada per als més joves com la pornografia o la violència) tenen un gran atractiu per a ells.

Però no s’ha tingut sempre una predisposició a llegir un còmic massa llarg. No oblidem que el lector de còmic ho fa sovint atret pels dinamisme del medi. A més l’escriptor del còmic recerca moltes vegades en el seu treball aconseguir dir una cosa concreta recolzant-se amb l’el·lipsi inherent al còmic.

Per altra banda, els diaris han estat un dels medis difusors dels còmics i

...