Resumen "Antígona"

SALVADOR ESPRIU - "ANTÍGONA"

INTRODUCCIÓ. És una tragèdia a l'estil grec. Marca el començament d'una nova etapa marcada per la guerra civil, l'efecte que va fer a Espriu veure el seu món destrossat. De fet no tornarà a escriure narrativa fins la mort de Franco l'any 1975. A partir d'"Antígona" es converteix en un home trist, obsessionat per la mort.

A nivell personal, la guerra civil va significà per Espriu la frustració dels seus projectes .

Modernistes i Noucentistes, en el seu afany de recuperar la identitat catalana, cercaven els seus models literaris a Europa i refusaven tot allò que provenia de la literatura castellana. La República va plantejà un canvi en aquest sentit. La generació d'Espriu és la primera generació d'escriptors que pren com a models a escriptors castellans.

BASE DE LA TRAGÈDIA.

Espriu vincula dues tragèdies gregues:

Els set contra Tebes". Esquil explica com els fills d'Edip, Polinicies i Etèocles, s'enfronten per aconseguir el poder de la ciutat de Tebes. Adapta aquesta tragèdia en la primera part del seu llibre per recalcar que la seva obra al.ludeix a la Guerra Civil, a la lluita fraticida.

"Antígona" (Sòfocles). Morts els dos germans, Creont ostenta el poder i decreta la prohibició d'enterrar el cos de Policnices per traidor. (No perdona els vençuts). Antígona desobeeix l'edicte i dóna sepultura al seu germà. Per ella la llei natural està per sobre de la llei civil L'adapta en la segona part del seu llibre. Volia manifestar que no s'havia de dividir la població entre vencedors i vençuts. Calia el perdó i començar de nou tots junts. L'acció d'Antígona enterrant a Polinicies equival a l'amnistia dels republicans que Franco no va donar mai.

ESTRUCTURA.

Prefaci. Escrit l'any 1947, però no publicat fins l'edició de l'any 1955. Manifesta el seu desig d'amnistia, de perdó. La llei natural ha de ser superior a la llei civil. Segons Espriu, allò que no s'ha de fer mai és dividir el poble entre vencedors i vençuts. L'amnistia farà que tots junts comencin un nou camí. No s'ha de potenciar la paraula enemic.

Pròleg. És una veu. Comença amb un tòpic molt utilitzat en les obres clàssiques: la falsa modèstia, (disculpes per la gosadia de tractar un tema clàssic esgotat pels grecs). Ens posa en antecedents de la història de la família de Tebes per tal de situar-nos dins el context on es desenvoluparan els fets. És la veu del passat.

Nucli de l'obra. Dividit en 3 parts:

Primera part.

Temporalment ens situem hores abans de l'atac a la ciutat de Tebes.

Espai: Interior del palau dels reis de Tebes.

Té com a referent el plany de les dones que Esquil desenvolupa a la seva obra "Els set contra Tebes". Els esdeveniments de la guerra el frapen i els avoca en la interpretació d'aquesta tragèdia grega basada, igual que la guerra civil,en una lluita fraticida. Aquestes dones fan la funció del cor que apareix a la versió clàssica de Sòfocles i demostren diferents actituds:

Astimedusa. Nodrissa dels fills d'Edip. Representa l'esperit positiu. Té esperança en la salvació de la ciutat.

Euriganeia. Nodrissa també dels fills d'Edip. És la vessant pessimista. Ha perdut els seus fills en la guerra.

Eurídice. Esposa de Creont. Té una actitud neutral, ni pessimista ni optimista.

Eumolp. És el bufó de la cort. Contempla els esdeveniments amb una actitud distant, sense passió perquè ell no té res a perdre.

El diàleg entre Antígona i Etèocles posa en evidència la gelosia entre germans. La rivalitat actual entre Polinices i Etèocles té una arrel antiga, la disputa per l'amor de la

El diàleg entre Creont i Etèocles posa en evidència que els consells de Creont són del tot interessats pels seus propòsits de convertir-se en el nou rei. Desitja l'enfrontament entre els dos germans per intentar que es matin i ocupar ell el tro. Antígona n'és present i veu la maniobra. Etècoles, però encegat pel seu desig de vèncer i ser un heroi, acaba prenent la decisió que, soterradament, li aconsella Creont: enfrontar-se amb Polinices en una de les set portes de la ciutat.

Plany de les dones. Ismene anuncia la mort dels germans. Comencen les reaccions a aquest fet: "indiferència del sol": Terme espriuà. El sol representa la divinitat. Il.lumina per igual als justos i als injustos, no pren partit per ningú.

"mateix bassalot de sang", "mateix riu de sang". Fa referència al fet que al ser germans compartien la mateixa sang, per tant tota la sang vessada és la mateixa.

"déu.impassible". Per Espriu Déu existeix però l'home no té els mecanismes per poder comunicar-se amb ell. Per tant és un déu que no contesta a l'home, no respon a les seves pregàries.

"en esguardar la seva llum, esdeveníem orbs" La llum es refereix a Déu i orbs significa cecs. Els homes no entenem els designis divins. En aquest aspecte estem cecs.

"El triomf del déu advers". Apol.lo és el Déu advers de la dinastia de Laios perquè va predir que el seu fill moriria i així va ser.

"el triomf del déu advers ens imposa de contemplar la nostra desolació reflectida al mirall de la seva impassibilitat". L'home davant la desgràcia està sol amb la seva consciència reflectida davant un déu impassible, que no contesta.

"aigües negres".Símbol de la mort.

"En vaig perdent el record/les aigües que són oblit". L'autèntica mort, per Espriu, és l'oblit. Mentre algú recordi la persona morta, continua viva encara que sigui en una altra dimensió. En canvi una persona oblidada desapareix per sempre. Recordar és com tornar a la vida els morts, però l'oblit serveix per mitigar el dolor.

"el llarg camí de l'aigua que ens porta al no-res". El gran camí de l'aigua és el símbol del riu. Aquest riu ens porta la no-res. Des del punt de vista cabalístic d'Espriu, Déu és el no-res infinit des d'on emana tota la creació. L'home s'ha de declarar agnòstic davant aquest déu perquè no té mitjans d'arribar a ell.

Edicte de Creont. Manifesta

...