Organització social/ independentisme

                Aina Casas i Espina

                 Facultat de Psicologia

                UAB

XARXES SOCIALS, ORGANITZACIÓ COL·LECTIVA I INDEPENDENTISME CATALÀ

INTRODUCCIÓ:

Actualment resulta difícil trobar consens en l’explicació del que implica, significa i és un moviment social.  Aquest fenomen d’acció col·lectiva és interpretat i conceptualitzat de formes molt diferents, inclús contradictòries. Constitueix un fenomen de gran magnitud en un context de canvis en els que les demandes de la ciutadania, col·lectius i societat organitzada són cada cop més decisives a l’hora de prendre decisions polítiques.  Les accions dutes a terme per cada col·lectiu, amb graus diferents d’organització, objectius variables i durades diferents han sigut interpretades de formes molt diverses  (Vidal , 1999).

Entendrem els moviments socials segons descriu Charles Tilly,  com a organitzacions globals formades per diferents grups d’interessos. Dites organitzacions inclouran les capes més significatives de la societat, com són els obrers, grups de dones, estudiants, joves i l’estrats intel·lectuals. Aquests diferents grups d’interessos de la societat estaran units per un denominant comú, que, sovint serà l’absència percebuda, per totes les capes socials, de democràcia (Tilly, 2009).  L’acció pública, per altre banda, la descriurem com a la manera en que una societat construeix, qualifica els problemes col·lectius i elabora respostes, continguts i processos per abordar-los.

Resumim moviment social com a una síntesi de tres elements:

• Un esforç públic per traslladar a les autoritats pertinents les reivindicacions col·lectives.
• L’ús combinat d’algunes de les següents formes d’acció: creació de col·lisions, associacions amb una finalitat específica, reunions públiques, manifestacions, declaracions a/i en els mitjans públics i propaganda.
• Demostracions WUNC: Valor, Unitat (insígnies, pancartes), Número (recompte d’assistents, firmes de peticions) i Compromís (participació visible)

Cal diferenciar però els antics moviments socials (moviments obrers, anarquistes, etc) dels nous moviments socials (feminisme, ecologisme, LGTBI), nascuts en el context de l’estat del ben estar i la societat de consum, dels anys 60. I els novíssims, dels 2000 cap endavant, on han sorgit una sèrie de canvis, principalment per l’ús d’internet com a forma de comunicació i com a tàctica de lluita. Ja no només hi ha lluita política als carrers en forma de diaris, graffitis, etc, sinó que les protestes estan organitzades a traves de diferents webs o espais virtuals. Primer van ser blogs o correus, i després van anar constituint-se en les xarxes socials com Twitter. Xarxes on els activistes solen anar per davant d’aquells que intenten reprimir-los.

En un article al que fa referència Javier Toret (2013) de Manuel Castells (2009), es conceptualitza, caracteritza i diferencien els moviments socials que utilitzen internet per al canvi cultural, de les polítiques insurgents, les quals objectiu principal és el canvi polític. Ambdues tenen actors i dinàmiques diferents, però tenen un punt comú, la comunicació de masses habilitada per les TIC.

Les generacions nascudes rere els anys 80 han rebut diversos noms sota denominadors comuns: adolescents nascuts sota un flux de trets comuns capaços de fer ús d’internet millor que els adults. Aquestes han configurat la seva visió de vida i del mon. Això genera noves formes de protesta, on els joves de diferents països van a manifestacions convocades per les xarxes. Així naixen la generació @, capaços d’estar en línia i fora de línia, i la generació #,  capaços d’estar connectats de manera especialitzada o segmentaria, i de manera deslocalitzada i mòbil a una o varies eines de la web social amb característiques socials i culturals pròpies. Exemples de la connectivitat segmentària serien Facebook i Twitter (Feixa, Fernàndez-Planellas y Figueras-Maz, 2016). Allò essencial doncs és l’impacte cultural d’aquestes noves tecnologies.

A l’any 2011, un seguit de successos va impulsar una rebel·lió a nivell mundial, una rebel·lió interconnectada. Això va suposar una nova manera de mobilitzar-se i organitzar-se, un nou comportament polític col·lectiu auto organitzat. Els aixecaments del món àrab, l’experiència del 15M a Espanya (el moviment dels indignats), l’expansió a estats units del moviment occupy, etc. Una xarxa digital en creixement que va intercomunicar a tots els moviments sense organització prèvia, i que va aconseguir erosionar la legitimitat dels poders constituïts, fent propi l’espai urbà. Xarxes humanes i digitals es van unir compartint llengües i emocions, sabers i diferents capacitats per a  poder crear un contra diagnòstic de la crisi social i econòmica. Per altre costat dites pràctiques socials van crear una potencia col·lectiva a través de les xarxes socials i digitals, convertint-se en llocs de conspiració i difusió d’una critica social transversal i massiva als sistemes de poder, amb especial èmfasi en els intermediaris polítics, mediàtics i els grans responsables de la crisi financera (Toret, 2013). En aquest context, neix el concepte de “multitud connectada”, que pot ser definit com a la capacitat de connectar, agrupar i sincronitzar a través de dispositius tecnològics i comunicatius i en torn als objectius i els cossos d’un gran nombre de persones en temps, espai, emocions, comportament i llengües. Des de la perspectiva del sistema en xarxa, la tecnopolítica pot descriure’s com a la capacitat de dites multituds per crear i automodular la acció col·lectiva.

Així doncs, veiem que la tecnologia  ha transformat la manera de percebre o plantejar el canvi social en els últims 20-30 anys, ha facilitat l’execució dels tres punts esmentats anteriorment, i  ha deixat de caure en allò criticable ferventment per passar a engrossir les files dels recursos legítims de qualsevol protesta social (Sádaba 2012). Com bé diu Tilly, estem en un moment de canvi en la comprensió dels moviments socials i activisme social, on les noves tecnologies de comunicació estan redefinint la organització i estratègia de dits moviments (Tilly, 2005).

El moviment de peça realitzat per els moviments socials cap a estratègies de relació més estretes i intenses amb els mitjans de comunicació no ve donat únicament per l’aparició de la comunicació mediat per les xarxes d’ordinadors (Matterlart, 2002). Cal tenir en compte dos factors: El primer serà tenir en compte el desplaçament polític cap al terreny mediàtic, quelcom que afecta a qualsevol ideologia política, institucions i forces polítiques . Fet que implica un canvi d’escenari en el terreny de la lluita política. Així doncs, arrel de les noves eines de comunicació, la política ha sofert un canvi cultural. Les noves representacions  de la comunicació han d’encabir-se en l’escenari polític, i del Govern obert: la optimització del vincle entre govern i ciutadans a través de les noves tecnologies de comunicació. Qualsevol govern que decideixi fer-se obert i s’instal·la a la xarxa com a vàlua de la seva existència, pateix una transformació en els seus continguts i es converteix en un espai per a tots (Calderon y Lorenzo 2010). Les inquietud i les propostes de la ciutadania i de diversos col·lectius s’introdueixen en l’univers de la democràcia digital, on tots tenen l’opinió autoritzada.

L’altre factor seria el tancament mediàtic que es produeix quan la premsa, televisió i radio es torna cada cop més hermètic a les demandes socials i ciutadanes (com cita Sádaba, 2012 a Jerez, Sampedro y Baer, 2000). Aquesta dificultat per entrar en els mitjans oficials, que ometen certes demandes de diferents actors o col·lectius socials, indueixen a que les accions col·lectives es moguin a zones no tant vetades o encara accessibles, les xarxes socials. Les comunicacions digitals corregeixen doncs l’asimetria entre participants, donant cert equilibri a aquests. Vargas Bejarano, 2009 descriu l’acció social com l’activitat mitjançant la qual les persones poden transformar el món polític; per a fer-ho es necessita de la participació de la comunitat, de l’existència d’un espai públic en el que els ciutadans puguin obrar, expressar i deliberar lliurement. Aquest espai que esmena s’hauria convertit en les xarxes socials.

Els moviments socials construeixen, creen i transformen els circuits polítics. En aquests sentit, els mitjans de comunicació marquen la diferència, precisament perquè cada mitjà, amb els seus propis mètodes, reforça alguna de les relacions, facilita altres connexions que d’una altre manera serien difícils d’establir o mantenir i exclou altres possibles vincles (Tilly, 2005)

Com esmenta Tilly(2005), Bennet, 2003 sosté que els mitjans de comunicació digitals estan canviant l’activisme internacional de diverses maneres:

• Construint xarxes organitzades de manera flexible, en major mesura que les xarxes relativament denses de moviments socials anteriors, essent un element crucial per la comunicació i la coordinació entre activistes.
• Debilitant la identificació d’activistes locals amb el moviment en el seu conjunt al permetre en major mesura la introducció d’activistes locals en el discurs del moviment.
• Reduint la influència ideològica en la participació personal en els moviments socials.
• Disminuint la relativa importància de les organitzacions locals i nacionals tancades, duradores i riques en recursos, com a base per a l’activitat del moviment social.
• Incrementant les avantatges estratègiques d’organitzacions amb escassos recursos dins dels moviments socials.
• Promocionant la creació de campanyes permanents (com la protecció mediambiental) amb objectius immediats canviants.
• Combinant les més antigues actuacions cara a cara amb actuacions virtuals.

En comptes de determinisme en les comunicacions, trobem participants polítics activament implicats en innovació organitzativa. Les eines de comunicació esdevenen elements disponibles per els activistes i organitzadors dels moviments socials. A diferència d’altres àmbits, les informacions que circulen per les xarxes socials no s’expandeixen de manera seqüencial (multiplicant-se de manera lenta i progressiva) sinó de forma viral (multiplicant-se de forma exponencial, ràpida i a onades)  (Feixa, Fernàndez-Planellas y Figueras-Maz, 2016). Recentment trobem estudis que mostren que la web ofereix avantatges clau per el activisme, al reduir els costos per crear, organitzar i participar en protestes, al temps que disminueix la rellevància de la coexistència física per a l’acció col·lectiva, com explica Javier Toret (2013) referenciant a Earl y Kimport (2011)

...