BIOGRAFIA JOSEP CARNER

BIOGRAFIA JOSEP CARNER.

Josep Carner va néixer a Barcelona al 1884. Va ser fill únic d'un matrimoni de classe mitjana. Als dotze anys va publicar els seus primers textos en la revista "L'Aureneta", on es va revelar com escriptor precoç. El 1897 l’autor va entrar a la Universitat de Barcelona, on va descobrir el catalanisme polític, i es llicencià en Dret i Filosofia. En aquesta etapa col·labora a "Montserrat" i "L'Atlàntida", entre d'altres revistes. Va dirigir "Catalunya2, "Empori” i "Catalunya". El 1911 va ser designat membre de la Secció Filològica de l'IEC, i va col·laborar amb Fabra en la fixació i l'enriquiment de la llengua. A principis de segle s'incorporà a "La Veu de Catalunya", on va escriure fins al 1928. Seguidor de la política de Prat de la Riba, va posar en pràctica les seves consignes en articles i en editorials. Durant la Dictadura de Primo de Rivera i la República va col·laborar al diari "La Publicitat". El 1921 ingressà en la carrera consular, en la qual va exercir càrrecs a diversos llocs del món. Durant la Guerra Civil es va posar a favor de la República i va restar a Brussel·les, on es casà amb Émilie Noulet. Va estar refugiat a Mèxic, on professà a la Universitat Lliure. Josep Carner va abarcar tots els generes literaris. La seva activitat com a traductor comprèn des de poetes xinesos, passant per Shakespeare, Molière i Andersen, i acabant amb Lewis Carrol, entre d'altres. Va morir a Brussel·les al 1970.

Als trenta-set anys, Josep Carner va emprendre la carrera diplomàtica i ja no va tornar a residir més a Catalunya sinó ocasionalment. Des del 1939 fins al 1945 va viure exiliat a Mèxic, i a Bèlgica d'ençà de la fi de la Segona Guerra Mundial i fins a la seva mort. Sembla que va ser a Hendaia (hi va residir des de l'agost del 1932 fins al maig del 1934) on va concebre la idea d'escriure un poema narratiu sobre la història del profeta Jonàs. Anys després, a Beirut (hi va ser entre el maig del 1935 i el setembre del 1936), Carner "trobà l'estímul de la llum i del paisatge" i va reprendre el seu poema; però, segons afirma ell mateix en la nota que encapçala la versió castellana de Nabí, publicada a Mèxic el 1940, no el va enllestir sinó "en la triste pendiente de 1938": "En aquel otoño parisiense, escribí prácticamente todo mi poema, fiel a mi nativa lengua catalana, contra la cual se encarniza hoy una Nínive pigmea."

Cant IV

Ni el pèlag que s'abissa ni el vent ja no em fan nosa.

Mon seny en la fosca reneix.

Ja só dins una gola més negra, millor closa;

i crec, dins el ventre d'un peix.

S'han esvaït, d'una bocada a l'embranzida,

ma petitesa, mon esglai.

Re no em distreu, dubte no m'heu, desig no em crida:

Déu és el meu únic espai.

Vaig, d'una empenta, sota la rel de les muntanyes

o só llençat, d'un cop rabent,

a l'aigua soma: allí va dibuixant llivanyes

l'estel en l'escata batent.

Déu juga. Déu ens tira lluny i mai no ens llença.

Canto son nom amb veu igual,

orb, doblegat, com esperant amb naixença

dins la cavorca sepulcral.

Al manament de Déu neguí les meves passes.

-- Qui et fos -- vaig dir-li -- inconegut! --

Per'xò sóc en les ones, car elles, jamai lasses,

de fer i refer tenen virtut.

Ell en l'abís de tot sement mon cos embarca

perquè hi reneixi per a Ell.

I jo hi só refiat com Noè en la seva Arca

i Moïsès en el cistell.

Oh lassos peus, oh mes cansades vagaries,

...