Josep Carner

Josep Carner va ser un escriptor inusualment precoç. Als dotze anys ja enviava, sempre sota pseudònim, escrits dels temes més diversos a la revista L’Aureneta, de la qual es convertiria en un dels col·laboradors habituals. Fill únic d'un matrimoni cultivat de classe mitjana, va cursar els primers estudis al Col·legi de Sant Miquel. A l'escola es va adonar que, malgrat l'interès per les ciències, la seva passió eren les lletres.[1]

El 1897 entrà a la Universitat de Barcelona, on descobrí el catalanisme. Va començar simultàniament dues carreres universitàries. Dos anys després, amb només quinze anys, va guanyar el primer premi literari als Jocs Florals de Barcelona. No seria l'últim: fins al 1905, es va emportar tretze guardons més. El 1902 es va llicenciar en Dret i dos anys després ho va fer en Filosofia i Lletres. Aquell mateix any va publicar el primer recull de versos, Llibre dels poetes. Carner era un jove amb una gran capacitat de treball, ja que al mateix temps dirigia la revista literària Catalunya i va començar a col·laborar amb La Veu de Catalunya com a periodista polític, on hi escrigué fins al 1928.

En aquesta època col·laborà a Montserrat i L'Atlàntida, entre d'altres revistes. Dirigí de fet Catalunya (1903-1905), Empori (1907-1908) i Catalunya (1913- 1914). El 1911 fou designat membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, i col·laborà amb Pompeu Fabra en la fixació i l'enriquiment de la llengua. A més a més, va escriure gran quantitat de textos en vers.

Fins al 1921 es va guanyar la vida escrivint, sempre a un ritme vertiginós. Publicava pràcticament un llibre per any. El 1905 va sortir a les llibreries Primer llibre de sonets i, un any després, Els fruits saborosos. En aquesta obra, Carner va plasmar el nou ideari estètic que promovia el Noucentisme: classicisme, civilitat, ironia i tendresa. Amb Segon llibre de sonets (1907), Carner completava els primers quatre volums de versos. La crítica i els lectors van acollir aquesta obra amb entusiasme i Carner es va convertir en el capdavanter indiscutible de les noves promocions literàries.[1]

Carner era, a principi del segle XX, una figura molt popular a qui es coneixia amb el sobrenom de príncep dels poetes. Amb el temps va guanyar cada vegada més prestigi i la seva prolífica ploma no defallia. Va publicar Verger de les galanies (1911), Les monjoies (1912), La paraula en el vent (1914) i Auques i ventalls (1914), en què va reprendre la tradició satírica i reflectia la Barcelona costumista i política de l'època. Amb aquestes peces, l'escriptor català va arribar a la plenitud tècnica, tonal i temàtica. El poeta barceloní també trobava temps per a tot tipus de traduccions (narrativa, drama, assaig i poesia). Entre el 1908 i el 1910, en va publicar set a l'editorial Domènech i entre el 1918 i el 1921, setze a L'Editorial Catalana, que ell mateix dirigia. Les seves versions de grans clàssics anglesos (Dickens, Shakespeare, Mark Twain o Lewis Carroll, entre altres) són tot un referent en el camp de la traducció. El 1915 es casà amb la xilena Carmen de Ossa ( -Líban, 1935), amb qui tingué dos fills: Anna Maria i Josep.[1]

Renovador de la poesia, de la llengua i de la prosa, va crear un nou estil de periodisme polític. Amb Prat de la Riba, a la Mancomunitat, va lluitar per la professionalització de la literatura

...