Josep Carner

JOSEP CARNER

La vida de Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona 1884 - Brussel·les 1970) abraça un període apassionant de la literatura i, en general, de la cultura i la història de Catalunya: Carner neix durant el modernisme però viu encara la maduresa de molts dels homes (i de l'impuls) de la Renaixença, creix amb el noucentisme i el representa, s'involucra en la tasca de la Mancomunitat, opta per la carrera consular en una mena de peculiar allunyament que el convertirà en un lúcid observador de la Dictadura de Primo de Rivera i de la dinàmica que els anys trenta acabà abocant el país a la guerra civil, escull l'exili mexicà i acaba tornant a l'Europa en reconstrucció després del malson de la Segona Guerra Mundial i instal·lant-se a Brussel·les, la ciutat que esdevindrà els anys cinquanta el cor de l'europeisme.


Del dandi al poeta noucentista

Carner fa una entrada en escena fulgurant: als dotze anys comença a col·laborar en diverses publicacions literàries, als divuit es llicencia en dret i als vint en filosofia i lletres, als vint-i-dos triomfa amb el seu tercer recull de versos, als vint-i-sis ja és mestre en gai saber, als vint-i-set ingressa a la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans... Aquesta precocitat, el seu caràcter extravertit, la vestimenta agosarada dels anys de joventut, una proverbial facilitat de paraula i una certa tendència a la plagasitat en feren un "personatge" de la Barcelona del tombant de segle, personatge reconegut i assenyalat, tot i que no sempre celebrat (n'hi ha prou de recordar episodis com l'expulsió de l'Ateneu Barcelonès).

A poc a poc, l'esvaïment d'aquella estètica detonant dels primers anys va deixar veure cada cop més clars alguns dels trets essencials de Carner: el seu extraordinari domini lingüístic, la seva identificació amb el país a través del conreu literari del català, la seva gran capacitat de treball i la seva habilitat per a la generació i articulació de projectes culturals. Així, Carner escriu i publica un llibre de versos que serà considerat emblemàtic del noucentisme, Els fruits saborosos (1906), però paral·lelament s'ha anat acostant a través de les amistats (Jaume Bofill i Mates, Emili Vallès) als cercles catòlics i catalanistes, dirigeix alguna de les revistes més importants del moment (Catalunya, Empori) i hi situa els seus companys, descobreix Mallorca i es converteix en cap de pont dels autors de l'anomenada Escola Mallorquina a Barcelona, aplega al seu voltant el grup Cal·ligueneia, va a Madrid a doctorar-se i hi enlluerna els habituals de l'Ateneo... A més, la coneixença del president de la Diputació i de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba (per qui sempre confessarà la seva admiració), li obre el 1902 les portes de La Veu de Catalunya, el diari del catalanisme moderat, i anys més tard el situarà a l'acabat de crear Institut d'Estudis Catalans (1911) i al capdavant de l'Editorial Catalana, fundada el 1917 sota el patrocini de la Lliga com un ambiciós projecte cultural i que incloïa diverses col·leccions (Biblioteca Literària, Biblioteca Catalana), revistes (D'Ací i d'Allà) i una Enciclopèdia Catalana (n'era gerent Josep Pugès, i Carner hi féu de director literari fins a la seva marxa a Gènova, el 1921).

A l'IEC, Carner va col·laborarà estretament amb Pompeu Fabra (de qui actua com a paladí) i esdevé interlocutor d'escriptors i filòlegs com Antoni M. Alcover, Lluís Segalà, Frederic Clascar, Àngel Guimerà o Joan Maragall. A més, a La Veu coneix el financer i polític Francesc Cambó (es diu que durant anys Cambó va dictar a Carner els editorials del diari) i es relaciona amb altres noms que la nostra perspectiva d'avui magnifica: Eugeni d'Ors, Guerau de Liost, Josep M. de Sagarra... Així, en pocs anys tenim aquell jove barceloní provinent d'un ambient menestral més o menys culte reconegut com un dels primers creadors del moment i situat a l'epicentre de la vida literària catalana.

Un professional de la cultura

De fet, la trajectòria de Carner al llarg de les dues primeres dècades del segle exemplifica l'esforç d'un determinat segment de la intel·lectualitat catalana per a convertir-se en professional de la pròpia cultura. Si la catalanitat havia de sobrepassar -al costat del país que representava- l'estadi de l'afecció, de la vinculació sentimental, del subsidi, li calia una llengua apta per a l'ús generalitzat i el conreu literari, i un equip de persones que assumissin el projecte com a propi i que ajudessin a tirar-lo endavant fins a les últimes conseqüències.

Així, durant anys Carner escriu diàriament una pila d'articles, notes i poemes a La Veu... (d'aquí, en part, la seva tirada pels pseudònims), dirigeix l'Editorial Catalana, hi tradueix els autors occidentals més importants (de La Fontaine a Dickens, d'Andersen a Mark Twain) i mentrestant escriu i publica una poesia rica i multiforme, alhora popular i d'alta qualitat (en aquesta època destaquen dos volums molt diferents apareguts el mateix any, el 1914: Auques i ventalls i La paraula en el vent), una poesia que beu de Baudelaire, Ronsard i Leopardi (i, més tard, d'Ausiàs March) però que és, alhora, específicament "carneriana", una

...